El primer que vaig llegir de Katherine Mansfield va ser «Un home casat i altres crueltats» quan era molt jove, en una edició de Laertes de 1984 amb un dibuix a la coberta d’una dona amb unes flors. La traducció era d’Helena Valentí, que també signava el pròleg. Vaig triar aquell llibre sense tenir cap idea de l’autora. Als 15 o 16 anys, el que em va decidir va ser una fullejada ràpida a la llibreria i conèixer la Valentí perquè Gabriel Ferrater me l’havia presentada en els seus versos i jo n’havia buscat més coses. Deia la Valentí: «En posar-me a escriure sobre Katherine Mansfield el cap se’m converteix en una gàbia plena d’ocells i tot de mots, llum, esclat, entrellum, centella, llampec, fulgor, voleien d’una banda a l’altra i es pengen dels filferros»
La Mansfield, com sempre passa amb els bons bons, va ser una mena de revel·lació: era delicada escrivint però no s’estava de sacsejar el lector de tant en tant, quan calia. A mi, la combinació em va agradar. I vaig començar a seguir-la tot el que vaig poder, des d’aleshores. Per internet he trobat que ara venen aquella edició de Laertes de segona mà per 4 euros, enviament gratuït. Qui no té la Mansfield a casa és perquè no vol.
Qui és la Mansfield ja fa temps que ho sabem i, a banda dels seus contes i els cinc volums de la seva correspondència -a la qual es dedicava moltíssim- i els seus dietaris, en tenim uns quants estudis i biografies. Sabem que va néixer a Nova Zelanda el 1888 i que hi va viure la seva infantesa, tot i que, de joveneta, ella i els seus germans van traslladar-se a Londres per estudiar. Aquella Nova Zelanda que en ser adolescent li semblava estreta i encongida i que va estar encantada de perdre de vista, quan va conèixer Londres, va convertir-se en el seu paradís perdut i el que va impulsar-la a escriure’n pàgines i més pàgines com més allunyada n’estava.
La Mansfield va viure una vida semblant a la d’una papallona, curta i espaterrant de colors i paisatges: va conèixer totes les flors possibles i mai va reposar gaire estona enlloc. Buscava «casa seva» desesperadament i desesperadament en volia fugir, buscant el què, el sentit, l’objectiu, l’esfera perfecta. Allò que tothom cerca. Però ella no va aturar-se mai de buscar. Suposem que, al capdavall, es va adonar que casa seva la duia a sobre i eren els seus llibres, els que ja havia escrit i els que duia incrustats a les ales de papallona, en forma de polsim màgic, a punt per ser posats sobre paper.
En una de les seves fugides a França, a inicis del 1918, quan ja li havien diagnosticat la tuberculosi que patia, escrivia quasi diàriament a Middleton Murry, a qui enyorava però alhora volia lluny. La I Guerra Mundial no havia acabat, encara, la guerra que es va endur el seu germà Leslie. Aquest epistolari amb Murry, un dels més potents i prolífics de tots els que es conserven, la mantenia activa i alhora totalment abocada a l’escriptura: posava una carta al correu i a continuació, es posava a la història que tenia entre mans, sense descans, pensant en aturar-se d’escriure només per llegir la resposta de Murry i tornar-li a enviar una nova carta, mentre el relat que tenia entre mans reposava un parell d’hores, abans de ser reprès a les seves mans. Després d’uns mesos a França, la Mansfield torna a Londres més prima, caminant amb bastó. Es retroba amb Middleton Murry i es casen el maig del 1918, tot i que al cap de dues setmanes ella torna a marxar per estar sola i escriure. I enyorar el seu marit. Aleshores ja viatjava pertot amb Ida Baker.
Virginia Woolf, que va conèixer i tractar força la Mansfield, diu, en un text sobre ella que fa de prefaci a l’edició del dietari: «Katherine Mansfield és una escriptora, una escriptora nata. Tot el que experimenta, sent o veu no és fragmentari i dispers, sinó que pertany de manera unitària a l’escriptura. De vegades trobem un apunt destinat directament a ser una narració. «Quan escrigui sobre el violí he de recordar aquesta manera de pujar lleument i d’enfonsar-se de manera llastimosa; la manera que té de buscar» anota. O bé, «Lumbàlgia. És una cosa molt estranya. Tan inesperada, tan dolorosa; he de recordar-la quan escrigui sobre un vell. El gest d’aixecar-se, la pausa, l’expressió enfurismada, y, com, de nit, al llit, un té la impressió de quedar confinat»… Altres vegades és l’instant fugaç el que, de sobte, cobra significat, i s’afanya a esbossar-lo, com si el volgués preservar. «Plou, però l’aire és suau, càlid, fumós. Gotasses grosses cauen esquitxant les fulles lànguides, les flors de tabac es dobleguen pel pes. De sobte se senten uns cruiximents a l’heura».
Aquest setembre, i aprofitant el seu primer aniversari, l’editorial barcelonina Gatopardo Ediciones ha publicat «La vida breve de Katherine Mansfield» de Pietro Citati. El llibre, tal i com Citati té per costum en altres biografies seves d’escriptors, converteix la Mansfield en protagonista d’una història que ell ens va explicant, amb la qual cosa aconsegueix la meravellosa il.lusió que l’autora es mogui pels paisatges que Citati descriu. Fins i tot veiem com parla, respira, pensa. Talment com si tinguéssim la Mansfield davant, o com en un somni on l’autora camina per París, Cornualles, Hamsptead, a Londres. Tot i que sabem molt cert que la vida de Katharine Mansfield va ser curtíssima -va morir als 34 anys!-, el llibre de Citati ens ajuda a captar-ne tota la llum i això s’agraeix perquè sembla que ella, tan delicada, continuï davant nostre com una papallona, reposant a la coberta del llibre.
