Les respostes de Kiko Veneno són del tot imprevisibles. Al músic nascut a Figueres i criat a Cadis i Sevilla se li fan preguntes sobre la seva especialitat i acaba opinant sobre el sistema polític espanyol i la decadència cultural que considera que hi ha al seu país i al món. Igual d’imprevisible ha estat el seu darrer àlbum, Sombrero roto, un redescobriment del cantautor per tots aquells que en són seguidors degut al seu nou embolcall sonor. En aquesta entrevista amb El Món, José María López Sanfeliu reivindica que encara té edat per poder exprimir la seva potencialitat artística, carrega contra “l’estupidesa d’aquest sistema polític i cultural” i lamenta els efectes de la globalització.
Fer-li respondre a un músic quina rebuda està tenint el seu nou àlbum acostuma a ser una pregunta fàcil i avorrida, però fer-li a vostè aquest cop és una obligació. Ha trencat amb la sonoritat que han caracteritzat els seus discs de flamenc durant dècades i ha presentat un treball pop embolcallat de moltíssims sons electrònics.
Comançaré dient que la sensació que tinc és boníssima. La sensació és molt bona perquè el que he fet no és en cap cas comparable amb allò que actualment està de moda: el trap o el reggaeton. No és ‘mainstream’, una paraula utilitzada per molta gent que es creu defensora de la llengua castellana. He aconseguit fer un disc que no sigui igual que els altres, és a dir: allò que tothom coneix de mi. Penso que és un treball que deixa una petjada sentimental i espiritual, i molts amics em diuen que l’escolten amb molta estima.
Segueix resultant sorprenent que algú amb tanta carrera a les seves espatlles tregui quelcom que trenqui amb el seu historial discogràfic.
Permet-me que et digui que aquesta pregunta reflexa la realitat cultural del nostre país. Cada vegada som més globals i per tant estem més idiotitzats, consumistes i incultes. En aquesta societat pensem que una persona de 67 anys no pot tenir estímuls culturals novedosos i adequats al seu temps. Hi ha molts prejudicis i jo no soc cap excepció en aquest sentit. El que sí és excepcional és l’estupidesa d’aquest sistema polític i cultural. Jo senzillament soc una persona normal que intenta exprimir el seu potencial.
Aquesta decadència cultural de la què parla la veu només a l’Estat espanyol o considera que és un fenomen global?
Global, global! Sens dubte! La decadència comença quan l’economia i la propaganda es tornen tan importants. I els problemes existents que envolten el món de la cultura, la solidaritat, la convivència i l’ecologia passen a segon pla. L’economia de veritat és la dels paraïsos fiscals. Jo soc un clàssic i soc d’un país que no estima la cultura. Un país dirigit per persones que no són amants de la cultura.
Atribueix aquesta culpa exclusivament als poderosos o creu que també hauríem de criticar-nos a nosaltres mateixos?
Sí, no estaria de més. Els ciutadans tenim molta responsabilitat sobre com són les coses. Només cal posar com a exemple el poder de la dona, que actualment s’està alliberant de la dominació sistemàtica de l’home. A la vida, les coses grans es fan junts, i cada home s’ha d’adonar de com hem infravalorat la dona i per tant ens hem d’escoltar molt bé cada consigna que ens porti al canvi. És que hi ha moltes coses que em fan pensar que estem a res de l’autodestrucció. De fet, els que diuen que el planeta acabarà desapareixent s’equivoquen. El que desapareixerà serà l’espècie humana, no el planeta. I és per aquest motiu que ara hi ha una conseqüència que la gent vol canviar. Però Espanya… és un país que viu de les estructures de l’aristocràcia medieval. Cal donar pas a la gent que vol canviar això, que té un altre criteri i no vol més bipartidisme a Espanya. Tampoc és que vulguem ser milionaris, però sí viure amb dignitat.
Tornem al seu nou disc. Quins artistes creu que l’han influït en la seva elaboració?
Un sempre té una etapa de maduresa en la què recull tots els grups de la seva vida, i la seva composició artística i ideològica. Jo vaig tenir la sort que quan tenia 15 anys la música que en aquell moment despuntava era la dels Beattles, Aretha Franklin, The Who, Jimi Hendrix, etc. La veritat és que he tingut la sort de criar-me en una època prodigiosa. A mi tot m’ha influït. No soc capaç de dir un grup d’aquella època que no m’hagi influenciat. Kendrick Lamar i Björk m’agraden moltíssim. Sempre és interessant mantenir oberta l’etapa de creixement i tenir interès per les coses. Quan escoltes Kendrick Lamar veus que al darrere hi ha molta música i art. Després, però, escoltes Reggeaton amb frases que diuen ‘No me cabe en la boca’. Però com poden programar aquesta escombraria!?
Veig que no li agrada gaire.
És que és una miserable barbaritat. I que no em diguin que és llibertat sexual, perquè llibertat sexual era Led Zeppelin i els Beattles. El que es fa ara és sepultar la cultura fent una cosa grollera. No és res que et faci comprendre millor la realitat humana i social. És una degradació de l’espècie humana.
Com ha adaptat la sonoritat del disc al directe?
Durant el concert no podem fer sonar els violins que s’escolten en el disc. M’encantaria, però no pot ser. Bàsicament utilitzem seqüències rítmiques, encara que toquem sobre la bateria. La veritat és que els músics que m’acompanyen són molt bons. Intentem que els directes tinguin la mateixa fiabilitat que el disc, però h ha més veus. Diguem que la interpretació és més coral.
Ja té alguna cosa preparada per a un nou disc?
No. Hi ha temes que m’han sobrat i estic pensant de penjar-los sense remasteritzar-los ni res. La meva idea és que no estigui a Spotify, perquè tot i ser una plataforma meravellosa, no et dona ni un duro.
