Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) és actor i és músic. Però sobretot músic. El seu darrer treball, Ara Som Gegants, representa una nova etapa per a ell i l’ha fet veure que “a través de la música és com més còmode em sento connectant amb la gent”, tal i com explica en aquesta entrevista a El Món. Conversem amb ell a un hotel de Barcelona, i ens explica que aquest disc l’ha servit com a “reflexió personal de què vull fer a la vida”, admet que ha estat influït “per la situació catalana, mundial i la del Mediterrani”, i que el seu ritme creatiu “és més d’ofici que no pas d’instint o intuïció”. “Jo només componc quan fa falta“, assegura.
Després de publicar aquest disc, ha dit que ara pensa dedicar-se a la música “amb més professionalitat”. Què vol dir això?
Aquest és un titular que si no s’explica pot semblar estrany perquè en cinc anys hem fet molt. Es deu a una qüestió interna. Significa que a partir d’ara vull invertir tots els meus esforços i tota la meva energia, perquè la música ocupi un espai més important a la meva vida. Abans era una disciplina més. No descarto, però, que algun dia torni a fer aquestes coses que he fet fins ara juntament amb la música, però ara he vist que a través de la música és com més còmode em sento connectant amb la gent. El que he decidit durant tot aquest temps de reflexió entre àlbum i àlbum és que vull prendre’m seriosament viure de la música com a professió.
I això vol dir que ara es tanca les portes a altres coses que no siguin la música?
No, no me les tanco, però no concentraré la meva energia en una altra cosa que no sigui la música. Però si després surten propostes que puguin ser compatibles i interessants, evidentment que ho tindré en compte.
Això des de quan ho ha tingut clar?
Vam fer els últims concerts al Palau de la Música el 2015. I aquests tres anys que han passat des de llavors m’han servit per a això. Sobretot l’any del mig. Perquè el primer te’l agafes per no pensar en res, l’últim te’l agafes per crear coses, i el del mig és per pensar. Jo vaig veure que fent música havia estat feliç i que per tant volia seguir així, connectant amb la gent a través de les cançons.
Vostè és d’aquells músics que se’ls coneix per una cançó en particular, molt per sobre de la resta. En el seu cas, Jo mai mai. Acaba sent frustrant arrossegar sempre la mateixa cançó i que aquesta acabi sent la seva etiqueta?
No. És una sort. És una cançó que exerceix de punta d’iceberg per cridar l’atenció i perquè així la gent es doni més temps per a escoltar als altres temes. El Jo mai mai ha permès que avui estiguem aquí, que molta gent s’escolti la resta de les cançons; i per tant, estigui eternament agraït a la cançó.
No el molesta, doncs, que potser se’l relacioni eternament amb aquesta cançó.
Em sembla bé. És com relacionar el Barça amb Messi. És com si al Barça li preguntessin si està cansat que el relacionin amb Messi. El Barça diria que està feliç. Doncs en aquest cas és el mateix. És un estendard que fa que després la gent es fixi en els altres jugadors.
Per aquest nou disc ha canviat de banda. A què es deu?
Durant aquesta aturada m’ho plantejo tot de zero i reconstrueixo la banda partint d’imaginar de quina manera puc defensar en directe el tipus de producció que estem fent al disc. Aquesta producció ja no és tan pop. No és una banda clàssica. És una producció que permet deixar, per exemple, molts silencis o moments petits per després despuntar i explotar amb intensitat. Per tant, té un recorregut diferent a l’hora de ser interpretat i hem creat una banda a mida per poder fer això.
El canvi de banda ja el tenia pensat abans de començar a crear el disc? Ja tenia pensat amb quina gent acabaria tocant?
No. Quan em plantejo començar de zero significa que m’ho replantejo tot. Quan començo a valorar quin tipus de directe m’imagino, començo a veure que el que vull crear és una atmosfera semblant a la que té, per exemple, Bon Iver o Sigur Rós, evidentment en petit format. Però és aquesta cosa de crear paisatges i intimitats que després exploten. Començo a crear una música al voltant d’això i una banda que pugui defensar aquest tipus de proposta.
Ha dit que aquest disc conté superació, esperança i que és lluminós i positiu, però aquest àlbum també té patiment… Sobretot apareix a la primera cançó, que és la que dona nom al disc.
Sí. Significa acceptar que a la vida hi ha patiment i moments complicats. Això ho parlava des del primer disc però em quedava enganxat en aquell patiment. I aquí dono una volta més. Evidentment que hi ha moments difícils a la vida, però la clau és com els llegeixes tu. A dues persones diferents els pot passar el mateix a la vida i una serà feliç i l’altra no. Per tant, és una qüestió d’actitud i de relativitzar les coses. Veure-les amb bons ulls. Al final, el que fas quan escoltes aquest disc és fer una lectura positiva del possible patiment.
S’ha d’haver patit per escriure sobre patiment?
No. S’ha de tenir empatia, que sembla que vingui de patir i no de combatre.
Quan vostè escriu sobre aquestes temàtiques no està explicant històries personals, doncs?
Correcte. Tinc gent al meu voltant que sí que li ha pogut passar alguna de les coses que explico, i a mi potser m’ha esquitxat d’alguna manera. Però no és un recorregut personal ni autobiogràfic. En tot cas seria una anàlisi social del nostre entorn i moment. Ara som gegants comença des de la màxima duresa per dir que ara ja no fa mal. Els set primers minuts són un viatge que recol·loca i posa allà on pertany la tristesa i la nostàlgia no entesa del primer disc.
Fer aquest disc li ha servit com a teràpia?
Com a teràpia no, però sí com a reflexió personal de què vull fer a la vida. I una de les conclusions és que m’agradaria poder seguir explicant com entenc la vida des dels meus ulls a través de les meves cançons. I qui vulgui, que s’ho faci seu. Mentre hi hagi algú que estigui disposat i amb ganes de connectar emocionalment amb el que explico, jo seguiré fent cançons. Per tant, és una reflexió per arribar a trobar el sentit de la meva vida, ara, a nivell professional.
Hi ha alguna cosa que li hagués agradat incloure al disc però que no hi tenia cabuda?
No. Penso que en aquest disc hi sóc tot. Estic segur que d’aquí dos o tres anys hi haurà coses noves a parlar i comentar, però ara em veig molt representat en aquest disc, i no em passa allò de tenir noves idees.
És dels que descansa? Deixa de crear quan estrena un nou disc?
Sí. Jo només componc quan fa falta. És més d’ofici que no pas d’instint o intuïció. Quan toca fer cançons, m’hi poso. Com el fuster que fa taules o aquell que comença a estudiar l’últim dia per a un examen. Em funciona perquè focalitzo molt l’energia en allò que necessito quan ho necessito.
Com s’implica aquest àlbum amb la situació actual de Catalunya i com creu que l’ha influït?
Aquest àlbum està influït per la situació catalana, mundial i la del Mediterrani, que és la vergonya de l’ésser humà. És un àlbum que analitza tot això i ho descriu. No ho nega, però pretén donar la càpsula d’optimisme per fer una lectura positiva sobre el que està passant i adonar-se que 1 1 no són 2, sinó 3. Ens fa fa falta voler sortir de la tristor i la foscor, i ser constructius i trencadors.
En el cas de la gent abandonada al Mediterrani, però, no hi ha hagut gaires canvis.
No… potser els canvis són molt més lents del que ens pensem. A vegades hem d’entendre els nostres límits de manera frustrant. Amb els companys de ‘Casa nostra casa vostra’ parlàvem que potser no s’han aconseguit grans canvis polítics, no han estat a l’alçada, però hem fet madurar aquesta societat, hem educat les escoles, hem conscienciat de la importància de ser més solidaris amb les persones que més ho necessiten… i potser d’aquí 15 anys ja comencen a sortit polítics una mica més preparats per fer un món millor. Per tant, jo en faig una lectura positiva. Potser hem plantat una llavor.
