“El carro no té pressa, no té horari, i permet que el passatger no estigui subjecte a la tirania del tren, que és la modernitat“, diu Vinyet Panyella, comissaria de l’exposició Rusiñol i Casas per Catalunya en Carro (1889-1892), que tot just acaba d’inaugurar-se al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. La mostra repassa un fragment de la llarga amistat que van tenir ambdós artistes, i ho fa recollint les cròniques que Santiago Risiñol escriu a La Vanguardia i els dibuixos que les acompanyaven, il·lustracions de Ramon Casas.
Rusiñol tenia una obsessió amb la línia blanca de la carretera. “L’artista sap que va a buscar alguna cosa més enllà de la vida quotidiana“, diu Panyella, que explica que l’obra que escriu i dibuixa amb Casas va anar avançant a mida que tots dos anaven fent camí. A l’exposició del museu de la Fundació Carulla s’hi combinen textos, premsa, dibuixos, pintures i fotografies; peces que provenen del MNAC, del Museu del Cau Ferrat de Sitges, del Museu Víctor Balaguer de Vilanova, del Museu de la Garrotxa d’Olot, del Museu de Montserrat, i d’algunes col·leccions particulars.
La mostra, que es podrà visitar fins el 14 de gener, fa un repàs del viatge que els dos artistes fan de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols. “Ve a ser l’Instagram de Casas i Rusiñol”, diu Panyella, que destaca que tots dos acaben descobrint paisatges i experimenten amb la naturalesa. Rusiñol escriu i Casas dibuixa, tot i que l’escriptor també agafa el pinzell en algunes ocasions. De fet, aquest viatge suposa a Casas una incursió a la pintura del paisatge; un terreny que Rusiñol domina molt més.
Potser és per això que Casas se centra més en donar forma a la figura humana que habita aquest medi rural. De totes maneres, en les pintures d’aquesta exposició s’hi pot veure com els dos artistes retraten un món rural que s’està acabant; que la modernitat està substituint i està duent a la seva fi.
El cavall que tirava del carro era en Maxs. Estava vell i ja no servia per a les feines del camp. I això, precisament és el que necessitaven Casas i Rusiñol. Un cavall lent, que els passegés a poc a poc per la Catalunya Vella i que els donés temps a observar i tastar l’entorn.
Panyella explica que Rusiñol i Casas decideixen fer un “remake” del viatge l’any 1892, però entre sortida i sortida, els artistes van a París per tornar a fer un altre treball a quatre mans. L’obra torna a publicar-se a La Vanguardia, i s’anomena Desde el Molino. Tots dos pinten la ciutat de les llums de la manera més sòrdida amb “la pintura en gris”. Més tard, Casas i Rusiñol se separen. Cadascú agafa un camí artístic diferent, però l’amistat es manté viva fins el final.
