Carlota Gurt (Barcelona, 1976), guardonada amb el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions d’Òmnium Cultural per Cavalcarem tota la nit (Proa), presenta en aquesta obra 13 contes amb els quals explora qüestions de caràcter íntim construint, en ocasions, situacions metafòriques. Amb aquest llibre Gurt s’estrena com a escriptora, un estatus al qual, confessa, encara s’ha d’adaptar. “No soc d’aquest món”, comenta mentre ens explica que ara té una agent a qui ha d’enviar la novel·la que ja té enllestida. És exigent i perfeccionista i per això mateix tem que amb la publicació del primer llibre la gent acabi descobrint que no sap escriure, especula. Gurt no es compadeix d’ella mateixa. Diu que és una reacció que no pot evitar, i una prova que pateix del síndrome de la impostora. Mai res és prou bo i això la mortifica, afirma. Malgrat tot projecta optimisme, somriu, i no pretén amagar qui és. L’entrevista amb ‘El món’ és la primera que concedeix d’ençà que ha començat la seva vida com a autora.
Ahir feia una piulada en què deia que la literatura és un crit. Aquest llibre és un crit que ha estat aguantat durant molt de temps?
És un crit absolut. Els crits se’t fiquen a dins, et van creixent i creixent i arriba un punt en què surten. Escriure és la meva manera de cridar.
És una obra vinculada als 40 anys? Perquè hi ha algunes reflexions en el llibre que es pot dir que són molt d’aquest moment vital.
Escric des de qui soc i això és inevitable. Hi ha gent que sí, que tenen 20 anys i escriuen que sembla que en tinguin 60. Alguns personatges són més grans, però sí que escric des de la meva generació. Jutjar-se un mateix és com una cosa impossible. És com anar al psicòleg i dir-li tu què és el que et passa. Crec que és una literatura molt de dona d’ara.
Creu que és de dona?
Sí.
Però hi ha coses que aborda amb les que qualsevol s’hi pot sentir identificat.
També.
Gurt mostra la portada del seu llibre (JB)
Els temes que exposa en cadascun dels contes són premeditats? Tenia una prioritat pel que fa a les qüestions sobre les quals escriure?
No. No és que digui ara faré un conte sobre que no pots controlar la teva vida, no. De cop tinc una imatge o una idea, hi començo a donar voltes i va creixent. Com el tema de la piscina, que és un dels que més m’agrada, perquè jo també tinc un piscina a casa.
També ha estat un mes dins de casa sense sortir-ne?
No. Visc al bosc. Més o menys ja ho faig.
És una idea interessant.
Sí, és interessant aïllar-se del món. Però llavors és com que et passen coses a nivell personal i veus la piscina i començo a veure com una connexió metafòrica i em començo a obsessionar, fins que acaba sortint una cosa amb cara i ulls. O el conte de la nedadora, que va sortir de la idea de nedar camp a través i de voler escriure un conte on poder dir-ho, i a partir d’aquí va sorgint.
Entre un dels temes recurrents hi ha el de les relacions i també especialment entre personatges en la seva quarantena…
Sí. I a més, els 40 anys, amb el tema de les relacions, és un moment bastant peculiar. D’alguna manera aquest llibre és com la història de la meva separació, que tampoc, perquè no parlo de separacions. És una mica sobre el que se’t comença a moure abans d’una separació: la teva llibertat, el desig de ser qui ets, de si has de deixar de ser qui ets per emmotllar-te a un altre o no…
Carlota Gurt es declara feminista (JB)
Per això hi ha el tema dels frens o de les balances…
El de la balança és més per mi sobre la fal·làcia de control, la idea de que nosaltres podem controlar la nostra vida. Aquesta senyora que es pensa que ho pot pesar tot, que ho pot mesurar tot perquè hi ha una cosa que és exacta i que la idea de viure sense aquest control sobre el que pesen les coses és una cosa que t’atreu, però que a l’hora és difícil pretendre tenir el control de la teva vida.
Així doncs escriu per expressar, a través dels contes, certeses sobre les qüestions que explora?
Les certeses van i vénen. La meva certesa actual potser no continua sent una certesa d’aquí a un any. Les certeses no perduren en el temps. Tant de bo! Si perduressin en el temps ja ho sabries tot. He trobat la meva certesa d’ara.
El que sí és una certesa és que dels contes passarà aviat a la novel·la…
Tinc una novel·la que vaig escriure en paral·lel als contes per airejar-me. Perquè la novel·la és una mica pesada, estàs tot el dia amb els personatges i de vegades t’encalles i jo, quan m’encallava, feia un conte. La tinc acabada, l’estic revisant i se suposa que estic arribant al final del procés. El que passa és que no sé si és dolenta, com tot.
Si els contes han estat premiats, la novel·la tampoc té perquè ser dolenta…
Ja, però la novel·la, narrativament, és molt diferent. Perquè en un conte la tensió més o menys la sé generar, però amb una novel·la costa molt veure l’estructura des de fora. És una qüestió difícil. Una primera novel·la sempre serà una primera novel·la, si no tens eficiència és perquè no tens ofici.
Gurt té àmplia trajectòria en traducció i producció teatral (JB)
Ja hauria llençat la tovallola i li ha arribat per sorpresa el premi?
Deu fer cinc anys que vaig decidir posar-m’hi i em va començar a agafar la dèria. Quan m’enderio llavors vaig a per totes. I parlo amb gent que també escriu. Si arribat un punt no he pogut publicar no ho sé si ho deixaré, perquè al final escrius per necessitat de fer-ho. Però no sé si deixaré d’entossudir-m’hi, perquè sóc molt de treballar per objectius. Això és una cosa que em ve del món de la producció. Guanyar el Rodoreda com a debut la veritat és que no m’ho esperava.
Tornant als temes dels contes: en alguns explora la qüestió de l’atracció física.
El tema del desig i la seva gestió em preocupa molt. Diguéssim que tu estàs en parella… portes 15 anys amb una parella i tens desig per altres persones. No sé perquè ho neguem. A tothom li passa i què fas amb aquest desig? Arriba un punt, a certa edat i si ets una dona, que el desig et comença a sortir per les orelles, i t’acabes preguntant què fer-ne. Hi ha set contes dels 13 en què hi surt l’aigua i l’aigua és el desig, els líquids que ens desborden. M’interessa molt la idea de què en fas del desig quan el tens. Perquè racionalment pots tenir molts arguments, però hi ha una part de tu que racionalment no la pots dominar i allò existeix i, a partir d’aquí, vaig mirant diverses maneres d’abordar-ho.
El problema és que es vinculi l’amor amb l’eternitat.
Sí, és clar, això és mentida. L’eternitat no existeix. Només existeix l’eternitat d’ara. O sigui l’ara és un moment etern.
Un dels contes fa referència a la violació. Es considera feminista?
Durant molt temps l’etiqueta feminista m’emprenyava. Però ha arribat un punt en què crec que sí que és necessari ser-ho i em considero feminista. Per exemple, em miro a mi mateixa, que se suposa que soc una dona bastant intel·ligent, alliberada, amb estudis superiors, i veig que tolero coses que no hauria de tolerar.
Respecte a vostè o respecte als altres…
Coses que passen al món i penso que perquè ho aguanto. Per exemple, un tema que em turmenta molt és el de la bellesa. D’una banda, no em tenyeixo perquè em fa com vergonya. Pensar que gasto tot aquell temps en anar a la perruqueria, per fer tot allò per estar més guapa. Realment he d’invertir aquest temps per estar més guapa? M’emprenya. Però en el fons em depilo. Fa ràbia, però no ho puc evitar. Em fa ràbia depilar-me. Per què hauria de fer-ho? Visc amb aquestes contradiccions. Hi ha com una cosa que genera el feminisme que no acabes de saber com posar-ho. M’avergonyeixo una mica d’això.
Hi ha homes que poden tenir aquest dilema en sentit contrari. Hi ha homes que es pinten les ungles…
Està molt bé, m’agraden molt els homes que es pinten les ungles. És una mica el mateix, són coses que passen, que fan que et qüestionis a tu mateix, quan et veus a tu actuant en societat i fent una sèrie de coses i et preguntes “això estic fent”, doncs estic passant per l’adreçador. Penso que hi ha d’haver un debat més profund sobre la masculinitat perquè realment els homes estan molt perduts. Perquè la dona d’alguna manera fa molt de temps que va fent feina, però els homes estan molt despistats. Això de parlar d’homes i dones és una cosa passadíssima, però és per abreujar. En el fons l’home està una mica descol·locat davant aquesta nova dona. No saben ben bé qui volen ser.
Carlota Gurt (JB)
La inseguretat és també un dels altres aspectes que apareix en algun conte. Li preocupa?
És un tema que a em preocupa bastant. Tinc bastant símptoma de la impostora.
Com a traductora i escriptora?
Sí. Quan tradueixo i quan escric sempre penso que no és prou bo, que no sóc prou bona.
Potser és per ser perfeccionista…
Sí, ho soc malaltissament. Mai res és prou bo.
És a dir que creu que en el món hi ha una forma perfecta per a tot?
S’ha d’aspirar a la perfecció. És inassolible, però hi has d’aspirar. Perquè si no hi aspires, segur que no t’hi acostes. El dia que em van trucar per dir-me que m’havien donat el premi, aquella setmana ho vaig passar fatal i pensava “faràs el ridícul de la teva vida, ara tothom llegirà els teus contes i dirà quina merda que ha escrit aquesta tia”. Entens el mecanisme mental?
La descobriran…
Exacte. Ara veuran que soc una impostora, que no sé res, que no sé escriure. I em pregunto com se’m va ocórrer presentar-me perquè faré el ridícul de la meva vida. Sempre hi ha un punt una mica malaltís en això.
Però potser aquesta inseguretat és pel primer llibre i desapareixerà en el següent…
No, crec que no. Però faig veure que no sóc insegura. Aquesta és la gràcia. Però bé, així potser algun dia escric alguna cosa absolutament bestial.
Així quan torni a sortir a escena voldrà fer-ho amb una cosa millor i es mortificarà encara més.
Sí, és bastant horrible. La idea de Cavalcarem tota la nit és de contes que parlen sobre la por i el coratge. Una cosa molt important del coratge és que no és que no tens por, no és la falta de por, és la capacitat de suportar la por. El qui és valent és el que diu que està cagat de por però tira, que és el que faig jo. Estic cagada de por absolutament, em destrossaran, però tiraré, escriuré i publicaré, encara que estigui morta de por. És una mica la filosofia aquesta de… com soc jo.
