Blaumut: “Hem volgut fugir del taxímetre de l’estudi”

Blaumut és d’aquells grups que, tot i no ser un dels grans líders de l’escena musical catalana, té al darrere un gruix de seguidors i una proposta sempre interessant que els manté presents en aquesta indústria. Acaben de publicar un nou disc titulat 0001, que mira d’evocar a un nou començament del grup. Diuen que el nombre de zeros són els seus darrers àlbums i que el número u és aquesta nova obra. Sona força diferent que el seu darrer projecte, i s’intueix una tornada als seus inicis. En aquesta entrevista amb El Món, quatre dels cinc membres del grup expliquen com ha estat el procés de creació del disc i reflexionen sobre la influència que ha tingut l’aturada d’un any en el seu nou treball.

 

Es pot afirmar que aquest disc té moltes capes. Tots els instruments estan molt desenganxats entre sí i és molt fàcil identificar tots els que sonen en un mateix moment.

Oriol Aymat (violoncel): Sí, això s’ha aconseguit gràcies al tècnic, que és molt guai i que ha estat amb nosaltres durant gairebé quatre mesos de sol a sol, treballant amb molt de criteri i buscant aquesta transparència en tot moment.

Manuel Krapovickas (baix): Això s’ha fet amb so binaural. Hem utilitzat un cap ple de micròfons que recrea les dues orelles humanes i que enregistra tenint en compte sempre la direcció des d’on li arriba el so.

 

Què diferencia aquesta sonoritat de la dels altres àlbums?

Manuel: Els altres discs tenien un so molt carregat. En l’anterior, de fet, havíem buscat un mur de so; i aquesta vegada vam dir de buscar una cosa més despullada que tornés als nostres inicis. Cada instrument sona més clar i encara que el so sigui molt actual i modern, la producció no és com la que vam fer en el primer disc.

Aquest disc s’ha produït en una casa d’Arenys de Mar, propietat d’uns amics seus. Això sembla més típic d’un músic novell que no pot pagar-se un estudi que no pas d’un grup que ja té una trajectòria a les seves espatlles.

Xavi de la Iglesia (veu i guitarres): Més que res va ser perquè no volíem tenir cap tipus de lligam temporal amb res. Si vas en un estudi tens allà una espècie de taxímetre que va comptant, i això sempre et limita. Hem volgut fugir del taxímetre de l’estudi. I no volíem que res ens fes anar amb presses. En aquesta casa ens van oferir un espai que vam adaptar com a estudi amb tots els nostres trastos, i allò ens va permetre estar les hores que necessitéssim, treballant petits detalls o qualsevol cosa que ens passés pel cap.

Manuel: Va ser molt divertit construir petits espais dins d’aquest gran espai. Per gravar la veu, per exemple, vam fer com una espècie de cova amb roques. En Joel Condal, el productor, va ser el que va tenir aquesta idea a l’inici.

 

Van notar que anaven amb presses en els anteriors discs?

Vassil Lambrinov (violí): Cada disc ha estat una mica diferent. El primer es va gravar a casa del Manel, el segon d’una manera més barrejada entre la casa i l’estudi, i el tercer el vam gravar íntegrament a l’estudi del Marc Parrot.

Xavi: I totes les experiències han estat xules i de tot hem après. De tot hem sumat. Però sí que aquest cop necessitàvem sortir una mica de l’estudi.

Oriol: I en aquest disc també veníem d’una llarga pausa i ens ho volíem prendre amb tanta calma com fos necessària; i tenir aquest espai amb temps il·limitat ens ha permès acabar de gaudir un procés creatiu d’una forma més calmada i amb més opcions.

Ha sortit més barat fer-ho així que no pas anar a l’estudi?

Vassil: Una mica més barat, sí, però si vas sumant t’adones que no gaire més.

Oriol: Els dies et costen menys diners però t’hi estàs molts més dies. El resultat, però, està més cuinat a foc lent i això t’atorga moltes coses.

 

Es tracta d’un disc conceptual que comença de la mateixa manera que acaba. De què es parla en el disc?

Xavi: Quan vaig començar a escriure el disc em vaig adonar que les cançons aprofundien molt a nivell personal, així que penso que té un punt gairebé terapèutic. M’adonava que parlava de temes emocionals i alhora racionals, així que vaig començar a estirar del fil per veure què sortia. I vaig veure que hi havia tres grans eixos en els temes de les cançons: la part més emocional, la racional i la física. I em va fer gràcia que estigués girant tota l’estona al voltant de temàtiques tan universals. M’atreviria a dir que el disc parla sobre la condició humana. No parla sobre ningú en concret.

Les lletres les escriu en Xavi. Tot i això, també serveixen com a teràpia pels altres membres del grup?

Vassil: Jo crec que no. Existeix la part creativa dels arranjaments i la producció, però les lletres s’escriuen a partir de temes personals, així que té una força única per aquella persona que ho crea. Nosaltres com a màxim podem empatitzar amb les lletres. 

Manuel: Nosaltres coneixem més en Xavi del que ell es coneix a ell mateix. Quan escoltem les lletres descobrim sobre què està parlant perquè sabem coses d’ell. És que passem molta estona junts.

Xavi: Jo crec que l’Oriol és qui més em pregunta sobre les lletres. S’hi fica de cap i investiga molt.

Oriol: Intento reflectir el caràcter interior de la cançó amb les meves línies. I també per vocació personal i familiar, perquè tinc una germana filòloga i a casa sempre hem cuidat molt el llenguatge escrit i ens ha interessat molt. És cert que a nivell creatiu em va bé entrar a fons en la temàtica i fer alguna cosa coherent.

 

L’últim cop que van ser entrevistats per aquest diari van dir que farien una aturada per descansar de vostès mateixos. Ho han aconseguit?

Manuel: Jo sí. Jo he anat a viure durant un any i mig en una cabanya al costat d’un llac a Finlàndia. També és cert que he estat en un altre projecte musical, i he tingut perspectiva, vacances de Blaumut, i he tornat amb més ganes. He fet gira per Europa amb autocaravana, de manera que sí, he descansat. Ara sento que estic bé i amb ganes de fer concerts i d’estar amb ells. 

Vassil: Els altres sí que no hem estat desapareguts. Ens hem anat veient, per motius professionals. Hem fet també algun viatge. És a dir, que no ha estat un “no us vull veure en un any”.

Xavi: Hem descansat del ritme frenètic de fer gira i gira i gira. Des del 2012 que no paràvem. I no és només la feina que es veu, hi ha una altra feina molt intensa d’organització, viatges, correus i compromisos. N’estàvem una mica cansats.

Es dediquen a altres coses que no estiguin relacionades amb el món de la música?

Vassil: No, encara que sí que ens dediquem a altres projectes musicals.

Oriol: Jo també soc professor de música.

Xavi: Jo dibuixo, però tampoc no m’hi guanyo la vida. He fet algun projecte, però res important.

 

De fet les il·lustracions que apareixen a l’edició física de l’àlbum són seves, com la portada.

Xavi: Sí, quan gravàvem les cançons em posava a dibuixar, fins que vaig ensenyar els dibuixos als companys i vam pensar que podia funcionar. Cada lletra té la seva il·lustració, i és interessant escoltar-se el disc amb cascs per gaudir dels detalls mentre s’observen els dibuixos.

 

Així com la música ha inspirat el dibuix, el dibuix ha inspirat la música?

Xavi: Cal reconèixer que tot s’acaba barrejant.

Vassil: Imagino que una emoció o un sentiment pot ser bidireccional i que quan expresses alguna cosa, ja sigui amb la música o amb el dibuix, ve d’un mateix punt que després et dona una creació artística determinada.

Oriol: Suposo que al darrere hi ha alguna cosa que et remou i que marca la creació.