Ávila, exiliat guineà: "Colonitzar és fer que amb el temps els autòctons defensin les teves idees"

Entrevista amb el protagonista del documental 'L'escriptor d'un país sense llibreries', film que denuncia els abusos de la dictadura de Teodoro Obiang a l'antiga colònia espanyola

Juan Tomás Ávila Laurel (Annobón, Guinea Equatorial, 1966) és un escriptor guineà que viu exiliat a Catalunya des del 2011, any en què va fer una vaga de fam contra la dictadura de Teodoro Obiang. Ara és el protagonista del documental L’escriptor d’un país sense llibreries, dirigit pel català Marc Serena. Es tracta d’un documental punyent, que és impossible que deixi indiferent l’espectador i que destapa l’horror que es viu a Guinea Equatorial, l’antiga colònia espanyola on perdura una dictadura atroç i sense escrúpols. El film és dels primers que es roda al país intentant posar el focus en els abusos i la violació de drets fonamentals que s’hi cometen per part d’una elit militar que gaudeix de la complicitat d’empreses estrangeres, algunes catalanes també.

Tot i l’enorme valor del document del títol rodat per Serena amb el testimoni d’Ávila al seu país, la cinta s’estrenarà a poques sales de l’Estat espanyol. A Catalunya, en concret, només es podrà veure, a partir del 13 de desembre, als Cinemes Girona i Zumzeig de Barcelona, als Cinemes Sant Cugat, al Cinebaix Sant Feliu, als Cinemes Can Castellet Sant Boi i al Cineclub Manresa. A la resta de l’Estat la situació és pitjor: només hi ha anunciada projeccions en una sala de Madrid, Artistic Metropol. ‘El Món’ ha entrevistat Ávila i ha comprovat que els fets ocults sobre Guinea trascendeixen els límits d'una entrevista. Amb l'autor parlem sobre la dictadura, la colonització amb violència de Guinea Equatorial i també d'alguns detalls poc coneguts que poden resultar curiosos i sorprenents per al públic català, com el referèndum d’autonomia que Franco va organitzar el 1963 al país africà abans de la seva independència definitiva el 1968.

En el documental es deixa entendre que el règim de Teodoro Obiang se sustenta sobre dos pilars fonamentals: els militars i els “còmplices” des de l’exterior, és a dir, les empreses estrangeres...

Totes les dictadures se sostenen pels militars, que són els qui acostumen a governar i es nodreixen del poder. Obiang és el cap de l’exèrcit i sol obrir molt la mà i ser generós amb la cúpula militar perquè és la que el sostindrà. Molts militars fan funcions que no els pertoquen, per exemple de jutges, dirimint assumptes seriosos. El règim els permet beneficiar-se del que hi ha en el país, ja sigui creant empreses fantasma o reals que es beneficien de les subvencions de l’Estat. En això estan i són persones amb moltíssim poder. Aquesta és la via per mostrar que són molt poderosos i estendre la idea que és molt difícil lluitar contra ells. 

L’altra pota, la internacional, existeix sempre perquè quan apareix la possibilitat que la gent s’enriqueixi desapareix tota la intenció “bonista” que hauria de tenir l’ésser humà de mirar pels drets humans i el desenvolupament dels pobles. Moltes vegades ens preguntem per què no es pot conjugar l’enriquiment amb el respecte als drets humans. En realitat, aquests negocis es fan amb violència i enganys i amb pràctiques corruptes i quan qualsevol cosa es fa amb corrupció és impossible que arribi a un resultat òptim per a l’ésser humà. La corrupció ho enfanga tot i per això quan parlem de les dues potes que sostenen la dictadura, el braç militar i l’empresarial estranger, és així perquè existeix opacitat. Per això sempre dic que els països occidentals haurien de tenir una societat civil que miri més pel què fa la seva classe política.

A l’Estat espanyol si vostè pregunta a algun jove quines van ser les darreres colònies espanyoles li citaran probablement Cuba i Filipines. Difícilment es parla de Guinea Equatorial. Per què creu que es produeix aquesta ocultació de la relació entre els dos països?

Crec que hi deu haver coses que avergonyeixen als espanyols que van estar implicats en aquest assumpte. Després hi deu haver negocis obscurs i aspectes històrics que no es volen revelar, que farien que la societat espanyola o la cúpula política assumís els fets de la colonització que, com qualsevol colonització, es fa amb violència. Cap persona que vulgui parlar ara de democràcia voldrà assumir fets violents que es van fer fa seixanta anys. Com que posteriorment Guinea Equatorial és un país on es van veure incrementades les possibilitats de negoci i hi ha hagut molt historial de corrupció a Espanya, el fer un negoci amb una dictadura suposaria projectar molta més llum sobre aquestes persones que són corruptes. Aleshores, com més ocult sigui l’assumpte millor pels que volen seguir parlant de democràcia i desenvolupament humà.

És notori per tot el món que a la tanca de Melilla s’hi van posar concertines per dissuadir els possibles immigrants negres que volguessin passar. Si es projectés molta llum sobre els africans que hi ha a Espanya i es veiés que hi ha un guineà que té una posició determinada important, els que tenen segons quins pensaments creurien que això exerciria un cert efecte crida sobre la població negra. Llavors anirien parlant en termes negatius com ho fa José María Aznar sobre el multiculturalisme. Volen mantenir sigui com sigui una població en què es vegi una homogeneïtat racial, que els que vinguin de fora vegin que aquí encara no hi podem entrar ni tenir cap tipus de visibilitat perquè no veiem cap africà que tingui una posició rellevant. Com que res és gratuït, posar concertines per contenir segons quines persones també té una intenció darrere: que el que sigui heterogeni, almenys racialment, no sigui també causa de cap controvèrsia, tenint en compte que estem millor sent homogenis. Per què no es dóna llum als guineans? Perquè és un país de raça negra. Per la qüestió racial aquí encara es cuida molt que algú racialment diferent no tingui segons quines posicions perquè la gent d’Àfrica no cregui que això aquí és “jauja” i vulgui venir tot el món.

Ávila a l'entrada dels Cinemes Girona (J.A.G.)

Ávila a l'entrada dels Cinemes Girona (J.A.G.)

Llavors hi ha una situació innegable de racisme estructural i institucional a l’Estat espanyol que brega per l’homogeneïtat...

Està clar. Fixem-nos en el que va passar a Tarajal. No és un fet inventat ni el somni d’algú. Uns senyors estaven arribant, pensin el dur que ha de ser que estiguis venint nadant —encara que fos la temporada que fos sempre és aigua freda—, i que algú et repeli amb trets i et moris al mar. És quelcom greu i si els africans en general, i els negres en particular, tinguessin darrere algú que mirés pels seus interessos es prendria i se’n parlaria seriosament en instàncies molt altes del món. Quan una gent pot donar el pas de repel·lir uns que estan venint desarmats és perquè realment el pensament que sosté aquesta acció és molt fort.

En un fragment del NO-DO que forma part del documental s’escolta la veu en off dir que Espanya “no està amb l’anticolonialisme perquè mai ha practicat el colonialisme a l’Àfrica”, una afirmació que es contradiu amb el relat que també es fa al documental sobre la violència i els abusos que es van cometre a Guinea Equatorial...

No fa falta un recompte d’abusos. És suficient dir que hi va haver un temps en què hi havia en un lloc determinat d’Àfrica un governador. No arriben i posen un governador així com així, i tothom somrient i fent-se petons. A l’illa de Bioko vaig ser redactor en cap de la revista “El Patio”, precisament al Centre Cultural Espanyol. M’arribaven articles d’historiadors i gent que volien parlar de com va ser la repressió dels espanyols en aquesta illa. Perquè quan s’estava pressionant a la població bubi perquè treballés per a la colònia van oposar molta resistència i va ser tal la repressió que les autoritats colonials van haver d’emprar com a treballadors del cacau gent portada de Sierra Leone. En diferents etapes van veure que encara no hi havia suficient mà d’obra i es va haver de portar població presidiària de Cuba, se’ls va alliberar i se’ls va portar a l’illa de Bioko a treballar al camp. Més tard hi va haver un contacte amb Nigèria per portar bracers. Si arriben a aquests extrems de portar gent des de Cuba per treballar vol dir que havien fet moltíssim d’esforç per imposar aquella idea en la població i que aquesta no ho va acceptar. I no va ser amb petons i abraçades, va ser amb una repressió dura sobre la població bubi perquè assumissin les idees imposades de la colonització. Alguns historiadors, entre ells el català Gustau Nerin, han documentat per exemple les atrocitats comeses pel tinent de la guàrdia civil Julián Ayala, que va cremar cinc nens perquè no el deixaven dormir. És anecdòtic, però és greu. La implantació de qualsevol idea en una comunitat sempre es fa a base de violència. Possiblement no hi hagi testimonis escrits dels guineans però hi ha bastants fets escrits que parlen de massacre contra la població bubi quan s’intentava imposar la idea que treballessin per a la colonització. Hi ha molt fets documentats que també la part espanyola fa el possible per tapar. Quan jo dirigia “El Patio” un article que parlava d’aquesta violència es va censurar i no es va publicar.

Espanya no vol que s’alimenti la que segons ells és només una “llegenda negra”...

És la realitat, és el que va passar. Perquè no es publiqués l’article del qual parlo, escrit per una historiadora de València, era suficient que l’ambaixador d’Espanya a Guinea digués que no.

Hi ha censura, per tant...

Sí. És un braç llunyà del poder, que té la possibilitat de dir no i és perquè se l’ha alliçonat per caminar amb compte amb segons què s’estigui publicitant respecte aquest període. Sí que hi ha intenció d’ocultar.

Vostè escriu directament en espanyol i curiosament no ha aconseguit mai un editor a Espanya quan, de fet, té obres traduïdes al francès i a l’anglès...

Hi ha un llibre que es diu “El juramento de Gurugu”, que vaig escriure en castellà el 2014. El castellà és la llengua amb la qual escric. Aquest llibre encara no té una edició en castellà, però sí que la té en anglès i francès.

I els seus llibres no es poden trobar a Espanya?

Fa poc he tret un llibre que es diu “Cuando a Guinea se iba por mar”, que el pots trobar en alguna llibreria determinada o per Internet. Tinc dificultats per trobar editor. A “El juramento de Gurugu” es parla dels immigrants africans que estan darrere de Melilla, a la muntanya de Gurugu. Quan es va publicar en anglès va arribar a ser finalista en un premi important del Regne Unit i va ser ressenyat al “The New York Times” i a “The Guardian”. Com és que un llibre meu escrit en espanyol és ressenyat en anglès i a Espanya ha passat sense pena ni glòria?

 

Sobre la violència de la colonització el documental narra la imposició del castellà a les escoles amb la implantació de mètodes de càstig entre els més petits... A Guinea les llengües oficials són el castellà, el francès i el portuguès. No hi ha un moviment al país que busqui posar en valor les llengües aborígens? I d’altra banda, en un moment del documental es veu un grup de persones mirant un partit de la selecció espanyola i se sent com criden “Viva España”. La colonització no ha despertat un sentiment antiespanyol?

Anar a un lloc a colonitzar-lo significa que aconsegueixes que la població autòctona vegi quelcom de positiu en les idees que portes i que pel que sigui, passat un temps determinat, siguin ells els que puguin portar a terme la defensa de les teves idees. No sé dir si el grau de colonització a Guinea va ser molt profund, superficial o acceptable. Però sí que va ser colonitzada, efectivament. Quines són les conseqüències? Una és que pensis en la llengua del colonitzador. Sempre que parlis de la colonització i dels seus efectes entraràs en contradicció contra tu mateix perquè arribarà un moment que diràs “fixa’t tu que dolenta és la colonització” i parlaràs d’aspectes negatius, però arribarà un moment que diràs “saps què, gràcies a Déu que vam ser colonitzats i jo estic parlant espanyol perquè hauria d’estar parlant una altra llengua”. El fet que jo pugui parlar i escriure en castellà i lamentar de fet que els meus llibres no tenen difusió és perquè hem estat colonitzats. És herència colonial. Escrivint en castellà jo faig ús d’un recurs colonial. Anar al passat i esborrar la petja de la colonització és difícil. Ja és impossible que algú ens impedeixi parlar el castellà o que nosaltres ens reprimim el fet de parlar-lo. Perquè l’espanyol és un instrument que està situat en una esfera que no és només espanyol, és un instrument, de tal manera que si per remota casualitat algú cregués que hauria de deixar de parlar-lo crec que no seria una lluita contra la colonització sinó una forma de lluitar contra la seva forma d’estar en el món. Però repeteixo, quan colonitzes un lloc és perquè alguna cosa del que has sembrat quedarà i els nadius s’ho apropiaran.

Pel que fa a la gent que cridava “Viva España!”. No sé si això va ser un fet espontani o bé ho feien com un gest a la càmera perquè sabien que hi havia càmeres. En tot cas, sí que hi ha gent guineana que assumeix que la trobada amb l’espanyol o amb Espanya o la bona relació amb Espanya és quelcom positiu. Per què? Anem al principi. Perquè és una gent que ha assumit la colonització de tal manera que creu que és quelcom positiu. De fet, en l’època de Macías, el primer dictador, va fer de l’antiespanyolisme la seva bandera política. Però allò no ens va portar enlloc perquè aixecava aquella bandera fent discursos en espanyol i al país no hi havia cap infraestructura creada per ell que ens pogués fer oblidar la petja colonial. Quan hi ha simple demagògia, sense un canvi real, no té sentit. Crec que hi ha gent a Guinea que és amant de l’espanyol però per convicció pròpia com a resultat de la colonització i també com una forma d’estar en el món. Estant en una zona de gent de parla anglesa o francesa, una forma de distingir-se seria fer-se valdre per l’espanyol, per projectar-se en el món positivament. Havent estat colonitzats, encara que hi hagi hagut violència, s’entén perquè és impossible esborrar la petja colonial d’Àfrica.

"L'escriptor del país sense llibreries" arriba als cines el 13 de desembre (J.A.G.)

"L'escriptor del país sense llibreries" arriba als cines el 13 de desembre (J.A.G.)

El 1963 la dictadura franquista va organitzar un referèndum d’autonomia a Guinea Equatorial. Aquest és un detall desconegut a l’Estat espanyol. Potser per evitar donar visibilitat a un precedent de referèndum al país...

El fet que molts espanyols i especialment molts catalans volguessin remotament ni que sigui per inèrcia oblidar l’assumpte de Guinea Equatorial els està jugant una mala passada perquè qualsevol català de certa edat pot rescatar el fet que hi va haver un referèndum. Aleshores, per què ara mateix es posa aquest assumpte com si fos el més greu del món quan aquell any, estant en el poder tal dictador, es va poder fer?

Aquesta és una prova que quan intentés tapar un detall de la història algun dia aflorarà i si el tapes definitivament serà en perjudici teu. Això es veu amb els catalans que, havent tingut aquest precedent amb Guinea molts no el coneixen i no el podran usar com a argument contra el poder central de Madrid i això és en perjudici seu. Algun dia s’hauria d’afluixar el poder i permetre’s que es coneguin molts assumptes relacionats amb el país i molts espanyols utilitzaran aquest coneixement per rebatre, discutir o exposar. Quan un fet ha succeït passa a la categoria de ciència i es pot usar per ensenyar, discutir i rebatre qualsevol altre assumpte que tingui a veure amb l’intercanvi d’idees, que és en definitiva pel què serveixen aquestes coses.

Quins símptomes d’esperança d’aconseguir un canvi hi ha per l’oposició a Guinea Equatorial on Obiang els reserva la presó limitant la seva possibilitat d’actuar...

Si en una dictadura hi ha un grup de polítics que està esperant un temps millor per desenvolupar les seves activitats això és negatiu. Mentre duri aquesta esperança hi haurà inactivitat o el que passarà és que ells tindran l’esperança que una potència o un grup forà els doni suport en aquell temps d’espera. No té sentit que estigui un país o una casa en flames i que hi hagi un grup de persones esperant el resultat del foc per presentar-se després i dir que han estat esperant i es mereixen un lloc destacat en la política nacional. El que el país necessita és gent que apagui el foc que hi ha allí, perquè una dictadura és repressió i violació de drets humans i de totes les llibertats. Es necessita posar fre a aquest fet. Qualsevol grup que estigui esperant un temps millor està perdent el temps. Però això té un però. També és necessari tenir l’esperança que en un futur hi hagi guineans amb capacitat de gestionar els assumptes socials i polítics. El que passa és que una espera inactiva no té sentit perquè la política aliena els homes de tal manera que hi pot haver grups de guineans que estiguin sent recolzats amb suport econòmic per segons quina sensibilitat política de segons quin país en l’esperança d’influir sobre ells quan ells tinguin poder. És el cas de Severo Moto, una persona d’ideologia de dretes. Hi ha hagut filtracions d’informacions per les quals hem sabut que ha rebut diners d’un grup concret i això no és bo, perquè ja rep influències sense haver arribat al poder. Quan es parla de dictadura això implica que efectivament els opositors no tenen camp, no podran fer res, i lamentablement estan en una situació en què poden estar en una situació de ser cooptats per poders hexògens per influir en ells. Això és un punt negatiu.

Els darrers dies s’ha produït un debat a les xarxes socials sobre Catalunya i la colonització. Hi ha gent que qüestiona que es pugui establir un paral·lelisme entre la situació dels països colonitzats amb Catalunya perquè Catalunya forma part del nord ric. Creu que hi ha debat sobre això?

El debat sobre Catalunya no el miraria des del punt de vista de colònia. Si ho estiguessin parlant ara... i ja hi ha hagut el temps en què semblava que hi havia com si diguéssim la convicció que Catalunya era Espanya, sentida pels propis catalans. Llavors considerar-la una colònia crida una mica l’atenció perquè estem al 2019 i crec que hi va haver un temps en el segle passat o abans per lluitar si és que hi va haver colònia. Sense haver viscut aquí i sense massa referències històriques sobre el que va passar no tinc molts elements per jutjar seriosament. Però el que jo dic és que si hi hagués una part important de població de Catalunya amb la intenció de diferenciar-se políticament d’Espanya i agafar els processos per fer-ho crec que tenen el dret a fer-ho. L’ONU no va instituir el dret a l’autodeterminació per caprici, ho va fer —i mira que era conservadora— perquè aquestes reivindicacions i sentiments donen lloc a fets violents i una forma d’evitar-los era així. Si hi ha una població que té un sentiment d’identitat tan fort que vol expressar-lo i viure d’acord a aquest sentiment té dret a fer-ho. Mai m’oposaré a que si un grup té aquest sentiment d’identitat sigui capaç d’expressar-lo. Té dret a tenir la llibertat per portar-ho a terme amb totes les conseqüències que tingui. La població catalana que tingui aquests sentiments ha de saber que això és política i que trobarà moltes traves per l’expressió d’aquest sentiment, però crec que tenen el dret a fer-ho i no fa falta parlar de la colonització perquè jo digui ara que tot grup té dret a l’expressió de la seva identitat.

 

Comentaris