Fa just quaranta anys arribava a les -inquietes- mans dels milions de fans d’Astèrix la vint-i-quatrena de les aventures del guerrer gal. Inquietes mans, en efecte, perquè ja feia gairebé tres anys que s’havia publicat l’àlbum anterior (el soberbi “Obèlix i Companyia“, una sàtira agudíssima del capitalisme i l’especulació) i, sobretot, perquè tothom era conscient que es tractava d’una obra pòstuma de René Goscinny, mort el novembre de 1977 d’una crisi cardíaca, als 51 anys, quan feia una prova mèdica d’esforç. Amb el guió fet, el dibuixant, Albert Uderzo, va haver d’encarar l’últim terç de l’àlbum tot sol, unes pàgines que, de sobte, el seu traç va enfosquir, omplint-les de núvols i pluja.
Astèrix a Bèlgica és una obra de maduresa. En aquesta última col·laboració, el tàndem Goscinny-Uderzo es permet un bon grapat de clucades d’ull. Tres anys abans, el belga Hergé havia inclòs un personatge disfressat d’Astèrix dins d’una vinyeta de “Tintín i els Pícaros” -curiosament, també l’últim àlbum d’aquella sèrie- i els gals li van correspondre el reconeixement amb una rèplica dels Dupondt, informant que Juli Cèsar havia arribat a Bèlgica, amb els núvols dels diàlegs i la grafia típica de les aventures de Tintín. “De tant que els coneixia, vaig intentar dibuixar-los de memòria. Però no me’n vaig sortir i vaig haver d’anar a buscar un àlbum de Tintín per copiar-los”, explicava, anys més tard, Albert Uderzo.
Els Dupondt, inseparables també a ‘Astèrix a Bèlgica’
L’àlbum recull la major part dels tòpics sobre els compatriotes del reporter belga; hi apareixen les patates fregides, el Manneken Pis, la cervesa, les disputes lingüístiques, un missatger rapidíssim que caricaturitza el ciclista Eddy Merckx i unes quantes referències artístiques, com “Les noces camperoles”, de Pieter Brueghel el Vell o referències al “plat pays” que cantava Jacques Brel, el més famós cantant belga. El llenguatge de l’original francès és ple de girs belgues impossibles de traslladar a les traduccions, com la que Víctor Mora va fer al català.
En el nucli de l’acció, Astèrix i Obèlix derroten -una vegada més- Juli Cèsar en una esplanada molt semblant a la de Waterloo i, de fet, l’enfrontament final segueix les pautes del xoc que va significar la fi de Napoleó Bonaparte, amb contínues referències literàries i gràfiques a la que és, potser, la més recreada de les batalles europees.
Astèrix i Obèlix derroten -contundentment- Juli Cèsar en un escenari que recorda Waterloo
En tornar a l’aldea gal·la, el banquet ritual posa punt i final amb un detall molt personal. A l”última vinyeta, Albert Uderzo hi va dibuixar un petit conill -descontextualitzat de l’acció- que marxa trist just al costat de la signatura de René Goscinny. Era l’homenatge del dibuixant al guionista genial, de l’amic que plora l’absència i la humanitat d’un dels grans; creador d’Astèrix, però també de Lucky Luke, Iznogoud i Le petit Nicolas. Un gest on s’hi van trobar -i s’hi troben, encara- milions de lectors a tot el món des d’aquell, ja llunyà, 1979.
“Lapaing” (per lapin) era el sobrenom afectuós que Gilberte Goscinny rebia del seu marit. El guionista imitava l’accent meridional de la seva esposa, nascuda a Niça.
