Els Amics de les Arts: “Sempre trobarem la manera d’estar fent música”

El Món entrevista el grup que ha deixat de ser un quartet per esdevenir un trio, que publica el seu nou disc mig any després del que estava previst

Ja no en són quatre, ara en són tres. Des que l’Eduard Costa va deixar el grup, Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué han reconvertit Els Amics de les Arts en un trio. Aquest divendres han presentat el seu nou treball, El senyal que esperaves, un àlbum que s’havia de publicar al març però que la pandèmia els ha obligat a treure ara. En aquesta entrevista amb El Món, el grup explica que el disc és “un catàleg de pèrdues”, afirmen que veuen poc possible que Costa torni a formar part del projecte i es mostren optimistes amb el futur del seu sector: “La música com a tal mai no desapareixerà”.

L’últim cop que El Món els va entrevistar vau reconèixer que tenieu al cap el repte de condensar el proper disc dels Amics de les Arts a només deu cançons. Ho heu aconseguit.

Joan Enric Barceló: Doncs el procés té molta gràcia perquè el disc havia de tenir dotze temes! El dia abans d’iniciar el ‘mastering’, però, el productor va fer una escolta general del disc i ens va dir que sobraven dues cançons. Va assenyalar-ne dues exposant diversos motius, però el més potent de tots va ser: “No em negareu que podrien estar millor”.

Dani Alegret: No és que les cançons fossin un desastre, sinó que trobava que una cançó tenia una tornada amb una melodia una mica 'cheesy', que vol dir alguna cosa similar a ‘cursi’; i a l'altra cançó li fallava l'estrofa. Deia que la construcció melòdica era molt estranya. 

Ferran Piqué: Aquestes dues cançons tenien més sentit de l'humor; eren més satíriques. Recordaven a aquests Amics de les Arts més sorneguers...

 

Però vau lluitar-ho molt? S’hi va haver de plantar ell?

DA: Ell mai no ens obliga a fer res, però no té cap problema a admetre que incloure algunes cançons li fa por i dir que sense aquestes serà un millor disc. I això també li atorga un respecte a la cançó eliminada, perquè si després la treballes més, pot quedar un tema molt maco.

DSCF8089

'El Senyal Que Esperaves' és el cinquè àlbum del grup Jordi Borràs

Sempre s’acaben descartant cançons. On van a parar? La majoria queden en l’oblit?

JE. Doncs sí, la majoria es perden perquè costa donar-los una nova oportunitat i es queden molt en el passat. Ara bé, aquestes dues m'atreveixo a dir que sí que veuran la llum.

DA: I s’ha de dir que el disc, amb deu cançons, ens ha quedat molt orgànic. Hi ha la mateixa proporció de cançons lentes, ràpides i a mitjos temps.

 

Aquest productor de qui estem parlant és en Tony Doogan. Ha treballat amb artistes com David Byrne dels Talking Heads, Snow Patrol o Belle and Sebastian. I és la segona vegada que treballa amb vosaltres. Això es nota, perquè tot i no sonar igual que l’anterior disc, es percep una certa continuïtat.

FP: Sens dubte… Quan vam acabar l’últim concert de l’anterior gira el novembre de 2018 li vam trucar i li vam dir que el següent estiu volíem tornar a treballar amb ell.

DA: I ens passava una cosa molt bonica; i és que ja sabíem com treballava ell. Sabíem com havíem de preparar les cançons i les maquetes perquè quan ell les rebés ja estiguessin més a prop del resultat final. Això ens permetia collar-lo en altres sentits: “La cançó ja està acabada, què pots fer tu per millorar-la?”. Això ha permès que en aquest disc el treball vocal hagi sigut molt intens, per buscar la versió perfecta.

 

Us ha collat molt?

DA: Increïble.

JE: Ens ha fet veure que una cançó pot canviar molt depenent del teu to.

FP: T'obliga a estar amb una actitud i a interpretar de manera diferent... Perquè necessites molta més energia i concentració... Ell demanava que la interpretació fos la cirereta del pastís.

 

Sempre s'ha de tenir en compte que això després s’ha de mantenir damunt l’escenari.

FP: Sí, però també ens hem adonat que no ens forçava tant com psicològicament ens pensàvem. Ens ha posat a llocs on mai havíem cantat, i costa però és possible.

DA: I en el directe hi ha recursos. Hi ha coses que hem cantat a pit i que potser a l'escenari haurem d'utilitzar el falset, d’acord. Perquè alguns cants els hem hagut d'anar escalfant durant hores per arribar al punt climàtic a l’estudi. I sé que al disc ha quedat de conya però que si la faig ara m’estriparé i per tant als directes faré falset. Però no passa res perquè sempre es tracta de segones veus.

DSCF8112

Ferran Piqué i Dani Alegret en un moment de l'entrevista Jordi Borràs

De què parla aquest disc? És el vostre cinquè treball, ja fa temps que toqueu… Vau començar amb 25 anys i ara ja us apropeu als 40. La vostra obra ja no parla del mateix.

JEB: No, però també és cert que mai no intentem parlar d’un sol tema en un disc. Anem fent cançons, fem el que podem. Seria poc honest dir que el disc és conceptual. Vist amb perspectiva, però, he de dir que aquest àlbum és un catàleg de pèrdues, entesa com una cosa no essencialment trista o dolenta. Dialoga bé amb ‘Un estrany poder’, el nostre anterior disc: n’és una cara B, perquè allà parlàvem de segones oportunitats i ara parlem de pèrdues. 

DA: A vegades perdre té una connotació molt negativa, i aquest disc té una mirada endavant, com també la té la portada del disc. Cal avançar sempre.

 

En aquest disc, a diferència dels altres, hi ha moltes cançons en què només hi ha una veu. Vosaltres sempre us heu caracteritzat per omplir amb moltes veus tots els temes.

JEB: Sí, és una proposta de producció que hem tirat endavant.

FP: Tony Doogan ja ens ho va proposar en l'anterior disc i no va acabar d'encaixar. I en aquest ens hem atrevit.

DA: Ens hem adonat que cal aprofitar que som tres veus només quan toca, perquè si hi ha alguna cançó que queda millor amb una sola veu, és millor deixar-la així.

DSCF8166

És la segona vegada que Els Amics de les Arts treballen amb el productor Tony Doogan; ja ho van fer amb 'Un Estrany Poder' Jordi Borràs

 

I és que de fet abans éreu quatre veus. Ara els Amics de les Arts són un trio. Què ha suposat la marxa de l’Eduard?

JEB: Ara ens passa una cosa molt divertida en els directes i és que ens hem de partir les lletres. Com no podia ser d’altra manera, ens oblidem que aquell fragment de l’Eduard ha passat a ser teu, i no el cantes.

FP: Fa 13 anys que respectem aquell silenci i ara t’adones que et toca cantar-ho a tu!

DA: Anècdotes divertides a banda, s’ha de dir que a nivell personal es nota que l’Eduard hagi marxat. Hi havia una bona relació que se segueix mantenint, de molts anys i de molt bona entesa. I seguirà sent´hi, però separats. És com els que fan una separació de parella de bon rotllo perquè ja no volen viure junts però encara s'estimen. 

FP: Ell ha cregut que el millor per a les dues parts era anar per separat. Tenia aquestes inquietuds artístiques i nosaltres anàvem cap a una altra direcció. I ell va dir que sí o sí volia agafar la seva direcció. 

 

Es va parlar d'intentar compaginar els dos projectes?

FP: Sí, vam dir-ho, però no ha estat possible. 

JEB: És un tema de moments vitals i va ser molt honest per part seva d’agafar i posar els esforços en una altra idea. Ho sabíem des de feia molt de temps. Però el que no volíem fer era anunciar-ho abans per tal de vendre més entrades als concerts. Vam fer-ho amistosament i ja està. Nosaltres hem anat als seus concerts, i ell a l'estudi quan nosaltres gravàvem. No ens truquem cada dia, però tenim bona relació.

 

I té la porta oberta per tornar?

JEB: No ens ho hem plantejat i la veritat és que tampoc crec que a ell li interessés tornar.

DSCF8204

El disc s'ha publicat, per culpa de la pandèmia, mig any més tard del que estava previst Jordi Borràs

Vosaltres, com molts i molts altres grups i artistes, heu patit les conseqüències directes de la pandèmia: heu hagut d’ajornar fins a mig any el llançament del disc. Com veieu el vostre futur? Haureu de trobar noves maneres d’ingressar diners?

DA: En primer lloc, hem de destacar que nosaltres vam tenir sort de poder estar a temps de posar el fre de mà bruscament i suspendre el llançament de l’àlbum. I vull pensar que la música com a tal mai no desapareixerà i que per tant sempre trobarem la manera d’estar-hi. I no es diu gaire però això s’ha de reivindicar, que fins ara hem pogut fer fins a set concerts amb ‘sold out’ amb un aforament de 800 persones. No és una gran xifra, però està molt i molt bé tenint en compte quina és la situació actual.

FP: És que la gent en té ganes, i accepta estar asseguda amb mascareta a un metre i mig del seu acompanyant.

JEB: I ara el nostre pla A és que el disc surti bé.

 

Comentaris