Jordi Borràs: “En nom de la salut i la seguretat, s’estan vulnerant drets i és altament preocupant”

Entrevista al fotoperiodista, que acaba de publicar un llibre que recull imatges de la pandèmia i el confinament a Catalunya: ‘L’any sense primavera’

Jordi Borràs (Gràcia, Barcelona, 1981) acaba de publicar un nou llibre. El fotògraf d’El Món i de La Mira va ser de les poques persones que durant el confinament va poder passejar-se pel país per fotografiar “la Catalunya buida” i ser testimoni en primera línia de les històries més impactants dels moments més durs de la pandèmia. A L’any sense primavera Borràs posa les fotografies i Estel Solé, que va donar a llum durant el confinament, posa les paraules.

En aquesta entrevista amb El Món, Borràs lloa la feina del personal dels Centres d’Atenció Primària, assenyala que “acompanyar equips d’atenció domiciliària” va ser el que més li va “sacsejar” i alerta que durant aquests mesos “s’ha demostrat que l'administració ha estat la primera en negar drets com la llibertat de premsa”.

CAN 2763

Una de les millors fotografies que recull el llibre: 'Últim fèretre que va sortir de l'aparcament del tanatori de Collserola, que durant setmanes es va utilitzar per encabir-hi els difunts per Covid-19' Jordi Borràs

Estàs acostumat a fotografiar manifestacions i altres esdeveniments que tenen lloc i hora. Però aquest cop t’ha tocat fotografiar algú que és invisible: el coronavirus. Com t’ho has fet per decidir cada dia on anaves a fer fotos?

Com que no podíem fotografiar el virus, havíem de fotografiar les seves conseqüències. La seva conseqüència més immediata foren els carrers buits. Les primeres fotos que vaig fer són de Barcelona, d'algun turista despistat per la Sagrada Família. El llibre succeeix a partir d'això: d'un virus que no veiem però que és altament letal. Estem parlant d'una cosa que malgrat ser invisible ha aconseguit transformar la nostra societat, i és que coses com aquesta ens fan adonar-nos de la fragilitat de tot plegat.

 

On estaves el 14 de març?

Per mi tot comença el dia 13, perquè ja veia que era imminent que ens confinessin, i vaig estar fotografiant la zona barcelonina de Trafalgar. Curiosament, és un lloc on hi ha molta població d’origen oriental i aquests eren els únics que portaven mascareta. Era tot molt estrany. Jo anava fotografiant la novetat, que era la gent amb mascareta. I l'endemà ja van tancar-ho tot i també vaig anar per Barcelona, en un dia que si no recordo malament plovia. I va ser molt impressionant viure Barcelona així. 

CAN 0947

L'esplanada del monestir de Montserrat buida el matí de diumenge de rams Jordi Borràs

Per un fotoperiodista, ha de ser impagable tenir l’oportunitat de fotografiar carrers buits com per exemple la Rambla, un lloc que mai no havia estat buit, ni fins i tot l’endemà dels atemptats del 2017.

Sí… De fet, la primera cosa que ens proposem amb La Mira és documentar 'la Catalunya buida’, perquè érem molt conscients que això -si tot va bé- no es repetirà mai més. És en aquell moment quan vaig agafar el cotxe i em vaig recórrer mig país de nord a sud i d'est a oest fotografiant llocs buits amb voluntat documental, amb algunes vistes d'ocell a Lleida o a pobles de la Terra Alta. La intenció era tenir un testimoni gràfic de tot plegat.

 

Com va sorgir la idea d'agafar l'Estel Solé com a fil conductor de tot el llibre?

Jo sabia que estava embarassada, i un dia pensant en ella se'm va acudir. I vaig calcular que segur que naixeria enmig del confinament. I així va ser, la criatura va néixer a l'abril. Per tant vaig parlar amb ella i primer de tot li vaig fer un reportatge. Al llibre també se segueix el cas d’una altra noia que està embarassada: la poeta Andrea Ambatlle. També tenia gràcia el fet que una viu en un àmbit urbà i l'altra en àmbit rural. Volia mostrar com es vivia el confinament a un lloc i a un altre, i com s’experimentava un fet tan antisistema com donar vida en temps de mort.

CAN 1731

Mossèn Aaron de Larrazàbal, rector de Lliçà i de Santa Eulàlia Jordi Borràs

Poètic.

L’Estel es va prestar sense cap problema que l'acompanyés en alguns moments durant l'embaràs. I parlant amb La Mira vaig proposar l'Estel Solé per fer els textos. A ella també li va agradar la idea, i així va sorgir. Té la capacitat de posar-se en diferents papers, des d'explicar la seva experiència personal a també documentar-se amb terceres persones, i això està molt i molt bé.

 

És un llibre que, com no podia ser d’altra manera, parla sobre la mort. Tot i això, té un final esperançador: els dos nadons neixen i això es converteix en una espècie de cant a la vida.

Sí, és un llibre molt complicat de fer, perquè vol tocar molts pals. I és molt polièdric. Mentre hi havia gent fent festes als balcons, n’hi havia que moria sola i agonitzant als hospitals. Perquè cadascú vivia la pandèmia a la seva manera. I nosaltres hem volgut posar-ho tot en un sol llibre. Anant més enllà del lema del 'tot anirà bé' i aquesta cosa tan naïf -perquè tot no anirà bé-, hi ha un drama social molt gros i el pitjor encara està per venir. Però malgrat tot, com a humans i animals que som, tendim a la supervivència. Als hospitals moria gent, però també hi havia naixements. I la vida segueix.

CAN 4394

Una sanitària amb marques a la pell provocades per la protecció facial Jordi Borràs

Com t'has trobat? Has tingut algun problema de salut durant tot aquest temps?

No, afortunadament no. M'he trobat bé. Sí que he patit molt d'estrès perquè he hagut de canviar les meves rutines... Els fotoperiodistes ja tenim unes rutines bastant particulars. Jo sempre dic que si em posen un horari em moriria de l'estrès. Perquè jo estic acostumat a la imprevisibilitat. L'altra cosa és saber si podràs pagar el lloguer l'any que ve o si algun familiar teu es posarà malalt d'un dia a l'altre. I això sí que et crea una angoixa bastant gran. També se li ha de sumar el cansament generat perquè mentre estava fotografiant Catalunya també estava aixecant feines de sota les pedres. Van ser uns dies bastant complicats, però afortunadament no m'ha tocat rebre des d'un punt de vista mèdic a mi ni a ningú de la meva família. I que així duri.

 

Durant aquells mesos tothom va estar pendent de la primera línia; dels sanitaris que lluitaven contra el coronavirus als hospitals. Tu això ho has pogut fotografiar. Ha estat dels moments més complicats de la teva carrera professional?

Doncs he de dir que els hospitals potser no tant perquè estàs en un entorn molt escèptic, tot molt controlat i tot molt protocolitzat. Els moments més forts van ser les visites domiciliàries. Tothom pensava en les UCI, però la primera trinxera estava als CAP. Els Centres d’Atenció Primària eren el primer tallafocs, per totes les atencions que feien als domicilis i tota la feina que feien als geriàtrics. Acompanyar equips d'infermeria a pisos del Raval o a residències d'avis del Baix Llobregat i veure com les treballadores ho donaven tot perquè els pacients estiguessin bé és del que més em va sacsejar. Perquè moltes vegades vius situacions límit, i aquesta gent són un bàlsam per una situació tan complicada.

 

 

Quin va ser el dia més complicat de tots?

El dia que vaig acompanyar una família a un enterrament. Eren dues germanes que anaven a enterrar el seu pare, amb els seus respectius marits. Només van poder entrar ells. Va ser molt dur perquè la família volia que jo entrés al cementiri per tal de tenir un document gràfic i ensenyar-lo a totes les persones que no van poder assistir a l’enterrament; per tal que tinguessin alguna cosa per passar el dol. Jo em vaig intentar acreditar, i vaig estar tres dies enviant correus electrònics i trucant, sense resposta. No es van dignar a contestar-me fins 20 minuts abans de l'enterrament. I no només això: el fèretre va arribar dues hores i mitja tard. Va ser un cúmul de despropòsits que va fer patir molt la família. Veure el seu patiment em va fer molt mal.

 

Qualsevol persona hagués patit en una situació així.

Se t'ha mort el teu familiar en un geriàtric, no l'has pogut anar a veure quan estava viu, ni abraçar-lo quan s'estava morint, i a més no has pogut fer la vetlla; de manera que tampoc saps si la persona que hi ha dins la caixa és el teu pare. No ho havien pogut comprovar. Aquestes fotos són una bona mostra de com d'inhumana pot ser l'administració.

CAN 0395

L'Estel Solé amb la seva filla, que neix en plena pandèmia Jordi Borràs

Quins problemes més t'has trobat fent fotos? Alguna topada amb la policia?

Més d’una vegada em va tocar en algun control policial el típic despistat, que em negava el meu dret a treballar. I jo li deia que era treballador essencial. “Consulta el BOE!”, li deia. Fins i tot un guàrdia civil que em va identificar a Callús va haver de trucar a centraleta per confirmar que jo podia treballar. El pitjor, sobretot, era l'actitud xulesca i prepotent. Ja no amb mi, sinó amb tothom. Jo crec que en aquests mesos també s'ha demostrat que l'administració ha estat la primera en negar drets com la llibertat de premsa.

 

Això donaria per una segona entrevista.

Durant un temps a mi em va ser literalment impossible posar els peus en un hospital. Em deien que ja hi havia agències i mitjans públics treballant. És que no podíem entrar els mitjans privats? Jo tinc dret a informar, com la resta. Qui diu hospitals, diu cobrir una acció de Bombers a un geriàtric. Fins al cap d'un mes i mig va ser impossible de fer, i segurament pel mateix: l'administració estava colpida davant d’una situació tan nova, però en comptes d'optar per facilitar-nos les coses, va optar per bunqueritzar els espais, i això és profundament lamentable. I jo personalment no me n'oblido. 

 

Vaja.

No ho dic en un sentit de venjança! Però podria repetir-se, i com a societat haurem de tenir claríssim que el dret a la informació és primordial. La gent estava confinada a casa i nosaltres érem els seus ulls. Sabien què passava al carrer gràcies a nosaltres. Però si la mateixa administració ens impedeix fer certes feines sota qualsevol excusa, doncs malament anem… En nom de la salut i la seguretat col·lectiva s'estan vulnerant una sèrie de drets, i això és altament preocupant. A mi em posa la pell de gallina.

 

Comentaris