"Podem entrar tranquil·lament en un feixisme de circ romà terrible"

L'actor i doblador Jordi Dauder rebrà dilluns el premi Gaudí d'honor. Una distinció que li serà atorgada per una carrera prolífica, plena de treballs i èxits al cinema, teatre i televisió. Una carrera que no s'acaba com tampoc no ho fa el seu compromís social i polític. Dauder és crític amb la societat catalana i es mostra preocupat pel context internacional. La puixança del nou cinema català, malgrat tot, segueix essent motiu d'optimisme.

Dilluns rebrà el Premi Gaudí d'Honor. Ara que es discuteix l'edat de jubilació, per a vostè això no deu ser una preocupació...
A la nostra professió no ens jubilem. O mors a l'escenari o ho fas preparant un projecte. Mai no consideres que estàs acabat. Sobre l'edat de la jubilació, crec que a partir d'un cert moment la gent hauria de gaudir de tot l'oci que no ha tingut abans. Si fos per mi ni 67, ni 65, inclús abans. Una vida de treball demana una vida de goig, tenir el plaer d'aprofitar els anys que et puguin quedar per fer allò que volies fer quan havies de pencar.

A algunes persones no els prova jubilar-se. Se senten inútils...

A la nostra societat manquen solucions per aquesta gent. Et jubiles i tens la sensació que ja no serveixes. Serveixes quan ets una força de treball que poden explotar i això no és així. Sempre servim. A més, a partir d'una certa edat, has acumulat una experiència que pot revertir a la societat de forma beneficiosa.

El premi Gaudí és per tant el reconeixement a una carrera que no s'acaba...
No, de cap manera! Ni molt menys perquè, d'una banda, tinc salut, força i vitalitat. En segon lloc tinc projectes en els que estic treballant ara mateix tan de teatre com de cinema, als quals no penso renunciar.

El proper treball que podrem veure amb la seva participació és "Catalunya über alles", què ens en pot avançar?

És una pel•lícula de Ramon Termes, amb qui he treballat en les tres pel•lícules que ha dirigit: "Joves", "Negro Buenos Aires" i ara "Catalunya über alles" on també hi actuen Vicky Peña i Joel Joan entre altres.

El títol no deixarà a ningú indiferent...
Ve de l'himne alemany, Alemanya per damunt de tot. En aquest cas, però, amb Catalunya. La pel•lícula vol mostrar una altra Catalunya més enllà de la que tots coneixem, la que amaguem. No tot és de color de rosa a Catalunya ni molt menys.

Quina Catalunya? La de Fèlix Millet?
Una mica tot i que en aquest cas es basa en reaccions col•lectives com, per exemple, el que passa a Vic amb aquest neo-populisme de to feixista, on l'immigrant és el culpable de tot. Ens centrem en tres casos que van tenir lloc a Catalunya. Un és l'efecte del violador de l'Eixample, l'altre el de Josep Anglada a Vic i el darrer, el de Sebastià Ges, el propietari que va matar amb un fusell dos lladres que havien entrat a casa seva.

Ens pot avançar altres projectes?
És difícil parlar d'aquestes coses quan encara no estan assegurades. Diguem-ne que tinc projectes de direcció, tinc ganes de dirigir teatre i tinc algunes idees de possibles obres. També estic escrivint les meves memòries.

Tenen data de publicació?
No encara. No escric les memòries per l'edat que tinc. Les escric perquè vull parlar de determinades èpoques i situacions. Allò que s'anomena Guerra Civil, que jo considero que va ser una revolució i contra-revolució. M'interessa més això que no pas parlar de mi perquè no em considero tant important. Tot i així, escriure una autobiografia sense parlar d'un mateix és impossible.

Les memòries són l'excusa doncs?
Vull travessar les conseqüències que va tenir la guerra sobre tots nosaltres. També el període posterior fins l'actualitat: la pròpia transició i la situació internacional, la década prodigiosa, el maig francès, el cop de Pinochet, la guerra del Vietnam. Tot això ha tingut unes repercussions polítiques, socials i culturals molt fortes. Ara entrem en una nova etapa que és perillosa.

Quins són aquests perills?
Podem entrar tranquil•lament en una mena de feixisme financer-cultural de circ romà terrible. Al capitalisme ja no li cal la gent, li cal gent esclavitzada que treballi per quatre peles, augmenti la productivitat i a prendre pel sac. Això matarà qualsevol producte cultural. Estem en una situació molt perillosa, molt dolenta, no només econòmicament o des del punt de vista de l'atur. És d'això del que vull parlar.

Estem patint una involució democràtica?
Evidentment, ja la tenim a sobre. Acaben de tancar CNN , per exemple, un dels pocs canals on et podies informar constantment el tanquen per posar-hi 24 hores de Gran Hermano. Els mitjans de comunicació són mitjans de manipulació. Tota manipulació implica que t'imposen, no la informació, sinó la seva deformació. I ho tenim cardat perquè no hi ha alternatives ni canals propis. Espero que Wikileaks i altre gent intentin fer el forat més gran.

Troba a faltar que els seus companys es pronunciessin a favor de Catalunya després de les sentències del TC contra l'Estatut, o la del Suprem contra la vehicularitat del català? Pel Tibet o el Sàhara si que es mobilitzen...
El nostre sector és un sector molt i molt peculiar. Hi ha moments que hauria de prendre la paraula i no ho fa, i d'altres que es compromet a fons, com va ser el del "No a la guerra". El que passa és que no es pot demanar constantment a les persones que tenen una imatge pública, que sortim als mitjans, que a tota cosa que succeeixi prenguem una posició. Aquesta posició en molts casos només pot ser individual.

Ha dit que de vegades s'hauria de prendre la paraula i no es fa. En podria dir algun exemple?
Amb la qüestió del Sàhara, posem per cas, alguns ens hem posicionat però no podem exigir que tothom faci el mateix. De fet seria antidemocràtic que actuéssim així, tothom ha de tenir la llibertat de pronunciar-se si vol sobre el que cregui convenient. Exigir no correspon, el que correspon és conscienciar.

En el cas de Catalunya no hi ha hagut mobilització individual ni col•lectiva...
Hi ha moments en que és més difícil dir-ho perquè és un col•lectiu dispers, perquè sempre hi ha llistes negres... Jo, tot i així, penso que ens hem de mullar sempre. Això nostre és una feina que exigeix dues condicions: fer-la ben feta i tenir la dignitat d'entendre que tenim un compromís amb la cultura i el públic. No hi ha cap separació entre en Jordi Dauder actor i en Jordi Dauder ciutadà.

Tornant al cinema. Creus en els premis? Ajuden el sector?
Sí i no. Jo no puc dir que no quan me n'ofereixen un, tot i que segur que n'hi ha d'altres que se'l mereixin tant o més. És  una loteria. Tot i així crec que sí, que està bé que es reconegui el treball que has fet si els companys creuen que aquest treball s'ho val. Estic content d'haver rebut el Goya i content d'haver rebut el Gaudí perquè són feines que a mi m'ha agradat molt fer-les i n'estic satisfet. A més promocionen obres i professionals.

Com veu el cinema català? Els darrers anys hi ha hagut èxits de públic i crítica com "Tres dies amb la família" o "Pa Negre"...
Hi ha una gent jove que ve amb molta empenta. Se'ls ha de recolzar absolutament. "Tres dies amb la família" és una obra meravellosa, senzilla però amb molta força, molta passió i ànima. "Pa Negre" encara no l'he vista  però conec la novel•la d'Emili Teixidor i me n'han parlat bé. Aquest és el camí, gent jove que està investigant i apostant per fer un cinema diferent al que sempre s'ha fet.

Com a actor i com a doblador què en pensa de la Llei del cinema?
Hi ha dues coses. La primera és que tot poble s'expressa en la seva llengua. També hi ha una realitat social que demostra que, a Catalunya, aquesta llengua no la parla tothom. Penso que la llei era absolutament necessària, malgrat les implicacions econòmiques o el problema que en alguns punts del país es parli poc el català. Tota llei no es pot imposar sinó que ha de buscar un equilibri entre una exigència lògica i una altra que compensi la realitat, la diversitat lingüística que hi ha a Catalunya.

I sobre la "llei Sinde"?
Porto uns quants dies parlant-ne amb la gent i no sé encara quina opinió en tinc. Les dues posicions em semblen bastant lògiques. El creador viu de la seva creació i té dret a defensar-la. Per un altre cantó, entenc que la gent té dret a tenir accés a la cultura, que és un dret constitucional . Per tant ho veig una mica fotut. La llei s'ha de reformar i, com s'ha fet amb la llei del cinema, trobar un equilibri. Serà una discussió llarga que ha de ser democràtica i oberta. Ha d'aportar raonaments i no pressions.

 
 

Comentaris