Riera: "Apareixen instants de vida tan autèntics que et sents fins i tot impúdic"

Pere Riera estrena 'La dansa de la venjança' a Sant Cugat del Vallès

 

El Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès acull aquest divendres, 1 de febrer, l'estrena de l'obra teatral La dansa de la venjança. Escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Pere Riera (qui per primer cop dirigeix un text no escrit per ell), l'obra porta a l'escenari a Laia Marull i Pablo Derqui. Una obra que també es podrà veure en dues ocasions el dissabte, dia 2, i que posteriorment farà temporada a La Villarroel de Barcelona.

 

 

Arriben a Sant Cugat per estrenar La dansa de la venjança. Quina és la proposta?

És una obra escrita pel Jordi Casanovas, i és un text molt interessant; un cara a cara entre dos personatges molt intensos que estan defensats per dos actors "como la copa d'un pino", que són la Laia Marull i el Pablo Derqui. És la història d'una parella que en principi està separant-se, o sigui que han viscut una relació de parella d'uns quants anys, i ha arribat a la fi, i s'estan separant. A l'inici, la separació sembla que serà molt civilitzada i molt organitzada, perquè són dues persones molt preparades, intel·lectualment molt aptes, i molt cívics, molt civilitzats. Però a mesura que va avançant aquesta última negociació entre la parella, que no són només una parella d'enamorats, sinó que són un pare i una mare, quan apareix la figura d'aquest tercer individu, aquest personatge tan important que és el fill que comparteixen tots dos, doncs la civilització comença a desaparèixer. Perquè els acords són cada vegada més fràgils, i la cosa va derivant, va pujant la tensió, fins que el públic veurà com acaba....

"De vegades les persones ens estimem molt, però ens estimem molt malament"

Un tema d'actualitat, o universal... Què és el que es vol plasmar portant-lo a l'escenari?

Més que d'actualitat, crec que és un tema molt universal, perquè es parla de l'amor i del desamor, i com cadascú gestionem els nostres afectes i els nostres desafectes de maneres diverses, en funció del tarannà de cadascú. I, sobretot, també parla de com per molt racionals que volem ser, i que som, perquè això ens fa ser diferents de les altres bèsties, quan toquem os i ens afecta la cosa més instintiva de la persona, doncs apareixen els instints, i aquí la raó desapareix. Jo els deia als personatges, en alguns dels assajos, una frase d'aquestes del refranyer popular, allò de "El corazón tiene razones que la razón no conoce". I és una mica això. Crec que l'obra para d'això, de què de vegades les persones ens estimem molt, però ens estimem molt malament, i no ens n'adonem fins que ja és massa tard per rectificar.

 

 

Dos actors de nivell comentava. Com ha estat posar-se al capdavant dirigint aquesta obra?

Ha estat un dels elements pels quals jo la dirigeixo, perquè és la primera vegada que dirigeixo una obra que no he escrit. M'ho van proposar i jo sempre he dit que no, que no vull dirigir textos que no siguin meus. Però primer em vaig llegir el text, que em va semblar excepcional, i a més amb el Jordi som amics i hi ha una grandíssima estima, i una grandíssima admiració. I quan vaig veure que eren Lai Marull i Pablo Derqui, vaig dir "a bodes em convides", no? Sempre he dit que sempre he tingut la sort que, fins el dia d'avui, he pogut treballar amb actors i actrius... una actriu santcugatenca il·lustre, que és la ninya de mis ojos, que és l'Emma Vilarasau, per exemple. He tingut la sort de veure que quan treballes amb actrius d'aquesta dimensió, tot cobra dimensió. I sempre dic que les obres han d'estar ben escrites, han de ser personatges interessants, però el que els acaba de fer interessants és que les persones que els encarnen siguin interessants; siguin actors i éssers humans interessants. En aquest cas, ha sigut un regal cada assaig. El Pablo, penso que ja és i serà un dels grans actors del teatre català, però penso que està condemnat a ser un primeríssim actor, no sé si només de Catalunya. I la Laia... he quedat eclipsat. He vist que la Laia fa coses en escena que jo no havia vist mai, i com és capaç de congelar un instant en el qual ja no hi ha teatre, sinó que és vida pura.

 

 
'Parlem de...' 'La dansa de la venjança' al Cafè Auditori. FOTO: Localpres

'Parlem de...' 'La dansa de la venjança' al Cafè Auditori. FOTO: Localpres

 

 

Estrenen a Sant Cugat, després temporada a la Villarroel, i després de gira...

Estrenem dia 1 aquí, i fem dues funcions el dia 2, el dia 8 fem primera funció a la Villarroel i el dia 11 estrenem, i més endavant comença la gira. I tant de bo l'obra tingui el recorregut que es mereix, perquè penso que el Casanovas ha escrit un text que pot tenir una metxa molt llarga. I dic metxa perquè realment és una bomba. Al final, l'explosió és bestial.

"He pogut viure i presenciar moments escènics molt especials"

Com li recomana al públic santcugatenc que no s'ho perdi?

Que no s'ho perdin, perquè són dos fenòmens, i és un regal veure'ls. Ja sé que són tòpics això, quan els directors parlem dels actors... però és com si el Casanovas els hagués escrit un vestit a mida; són les costures perfectes perquè ells els encarnin. He pogut viure i presenciar moments escènics molt especials amb els actors i actrius amb qui he treballat, i amb ells m'ha passat el mateix. Als assajos he gaudit com un nen, perquè quan es produeix la sintonia perfecta entre els dos, i apareixen instants de vida tan autèntics que et sents fins i tot com impúdic sent-ne testimoni de què això els estigui passant i ho estiguin vivint d'aquesta manera. És una passada. I que tinguin tots el telèfon del seu osteòpata a mà, perquè quan acaba la funció acabes contracturat, com a espectador, perquè vas acumulant tanta tensió que, jo que l'he vista mil i una vegades, encara quan acaben els passes a la sala d'assaig m'adono que estem tots garratibats. Espero que la gent s'ho passi molt bé. S'ho passi molt bé patint! Però que ho passi bé.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?