El mapa polític d’Europa és en evolució constant. La majoria dels estats que avui coneixem o han estat creats en els darrers 120 anys o les seves fronteres han estat més o menys modificades en aquest mateix període. Però si anem més enrere en el temps, veurem que els canvis en el mapa ja venien de lluny. Tallem per on tallem en el temps, segur que ens trobarem amb un mapa diferent. L’evolució històrica està escrita en centenars d’estudis i tractats, que ens expliquen les causes i els efectes d’aquests canvis, no sempre coincidents, com sol passar quan parlem d’història. Ja sabem allò de que no només “la història l’escriuen els vencedors” sinó que la manipulen i la censuren.
Si deixem de banda els territoris colonials en altres continents que, la majoria dels estats els consideraven “territorio patrio”, els catalans del sud dels Pirineus formem part d’un dels pocs estats europeus amb fronteres estables des de fa més d’un segle. No haver participat directament en cap de les dues grans guerres del segle XX ha tingut aquestes conseqüències, entre moltes altres. Valgui aquesta breu introducció per dir que l’excepció és Espanya i la norma general és l’evolució cap a estats cada cop més petits. I valgui també com introducció saber que els canvis han estat generalment traumàtics, cosa que no ha de comportar necessàriament que no es pugui fer d’altra manera.
La globalització, tal com anava abans d’aquesta pandèmia i tal com quasi tot apunta que seguirà anant, ha fet créixer les grans ciutats arreu del món. Era una tendència històrica que venia de lluny, però que ha patit un procés d’acceleració cada cop més alt en aquests darrers setanta anys. En general, però, aquesta acceleració ha estat desigual entre dos grans blocs de ciutats: les dels països de l’hemisferi nord amb economies fortes i les de la resta del planeta. Primer va ser a causa del trasllat de la població rural cap a les ciutats i després, ha estat un transvasament continu de població dels del Sud, cap als del Nord. Una cosa i l’altra han fet que el ritme de creixement de les grans ciutats i, sobretot de les seves àrees metropolitanes, sembli no tenir aturador.
En general, l’Europa occidental està estructurada per una xarxa de ciutats importants, amb àrees metropolitanes més o menys potents, amb un passat històric i un pes econòmic i cultural important i una segona corona de radi variable, integrada per ciutats mitjanes més o menys industrialitzades i per pobles en zones de base agrària i ramadera. A vegades han estat cadenes de muntanyes, a vegades grans extensions de terrenys erms o, a vegades, la riquesa natural del territori i la rivalitat entre ciutats, les que han anat dibuixant les àrees d’influència de les grans ciutats europees. Analitzant el mapa d’autopistes, el ferroviari o el flux del transport aeri ens adonem de quines són les grans ciutats de les que parlem. Fora de Paris i Madrid, amb dos estats potents al darrera, que han anat consolidant una estructura radial totalment artificial, la resta d’Europa és una potent xarxa de grans ciutats que, alhora, són el veritable motor econòmic dels seus països i també dels estats dels que formen part.
Més enllà dels continus canvis en el mapa polític d’Europa, la gran majoria d’aquestes ciutats s’han desenvolupat per sí soles i s’han vist afavorides, o perjudicades, pel fet de ser, o no ser, capitals dels diferents estats que moltes d’elles han vist néixer, créixer o morir. Aquesta gran xarxa de ciutats ha estat, i és, la base de l’Europa que coneixem. La lluita per obtenir la seva riquesa i la dels territoris de la seva àrea d’influència, ha generat bona part de les guerres que s’han produït en el nostre continent. Els estats han anat passant, les ciutats romanen.
Lluitar contra aquesta dinàmica seria un error. Ens autodestruiríem. Però, ens hem adonat que tampoc podem deixar que el poder de les ciutats absorbeixi i consumeixi tot el territori que necessitin. Un altre model no només és possible sinó que és imprescindible.
Barcelona reuneix totes les característiques d’aquestes velles ciutats europees i, malgrat tot o potser gràcies a la seva llarga història, plena de dinamisme en tots els aspectes. L’any 1857, Barcelona, quan es va aprovar el Pla Cerdà, just acabada la demolició de les muralles, tenia 190.000 habitants (l’11% de Catalunya). Anar a Gràcia, Sants o Sant Andreu, per esmentar tres exemples, era anar a pobles veïns, a municipis independents. L’any 1930, superava el milió d’habitants. L’any 1976, quan es va aprovar el Pla General Metropolità encara vigent, la ciutat arribava al seu sostre poblacional, amb 1,75 milions d’habitants i, amb els altres 25municipis inclosos en aquest Pla tenien 3 milions d’habitants (el 53% de Catalunya). Avui, aquesta àrea ja inclou 36 municipis, que amb la resta de la regió metropolitana de Barcelona, aplega entorn de 4,8 milions d’habitants (el 63% de Catalunya) amb el risc de convertir-se en la gran Barcelona que somien i ja dissenyen els que volen perpetuar el model territorial iniciat amb el primer Pla Comarcal de Barcelona (1953), també conegut com a Pla Porcioles, i que ens portaria directament al col·lapse polític, territorial i econòmic per un plantejament erroni des de la base: repetir acríticament un model de desenvolupament arcaic basat en el creixement per anells concèntrics i en la dicotomia centre-perifèria, esdevenint un clar contrapoder del Govern de Catalunya.
En el camp del planejament urbanístic, Barcelona i Catalunya han participat, sovint, en els moviments d’avantguarda europeus. En l’època de la Generalitat republicana, aviat farà 90 anys, es va elaborar el conegut com a Pla Macià, centrat en la regió metropolitana de Barcelona, i el Regional Planning, amb una visió de futur tant meritòria com ho va ser el Pla Cerdà a meitats del segle XIX. Apareix la primera visió de la Catalunya-ciutat i, per primera vegada, es planifica tot el territori de Catalunya des d’una concepció no subordinada al desenvolupament de Barcelona. Durant molts anys, va ser considerat com a urbanisme paisatgístic, bucòlic, romàntic i fins i tot conservador, en contraposició de l’urbanisme arquitectònic, funcional, representat pel Pla Macià i la seva visió de la Gran Barcelona. El Regional Planning va ser una proposta que, avui, podem considerar autènticament revolucionària, estroncada per la guerra incivil (1936-39) i oblidada per l’urbanisme de la dictadura, de la que el Pla Metropolità de 1976 en va ser la darrera mostra i l’herència que ha arribat fins els nostres dies.
Avui, quan ens adonem que el planeta Terra -la nostra casa-, es mereix el títol de subjecte polític tant com ho som les persones -l’espècie humana- la base d’aquell urbanisme es podria resumir en un objectiu més actual que mai: l’equilibri entre les activitats humanes i la preservació del medi natural. Aquella visió de futur, sovint criticada pels corrents autoanomenats progressistes de l’època i per molts estudiosos posteriors, juntament amb altres característiques geogràfiques, orogràfiques, climàtiques i també socials, històriques, econòmiques o culturals, poden convertir Catalunya en un laboratori del segle XXI per a esdevenir la punta de llança de les transformacions que s’albiren com a imprescindibles per assegurar la subsistència de la humanitat en el planeta Terra.
En molts aspectes, estem tornant a viure una etapa revolucionària amb algunes similituds amb les dels anys 30 del segle passat, però amb algunes mancances que ens porten a la desorientació o, directament, al desànim. L’actual classe política no té res a veure amb la d’aquella època ni tampoc els professionals i tècnics (que o bé estan sotmesos per un règim funcionarial que els emmordassa o no són de la corda dels foscos i grisos polítics que tenim al davant i que, com a país, no ens mereixem). Necessitem polítics brillants, arriscats, capaços d’envoltar-se de professionals competents, lliures d’esperit, capaços de fer propostes engrescadores, que ofereixin visions del país que podríem ser. Cal que, uns i altres, en matèria de planejament territorial, plantegin el “Regional Planning” del segle XXI que aquest país necessita per tenir futur. Només així, veurem els avantatges de la planificació integral i ens estalviarem polèmiques estèrils com la que acaba de generar la proposta -tant necessària com potser mal plantejada- de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya. Només així, Barcelona podrà desplegar tot el seu gran potencial –sense necessitat de seguir estenent-se territorialment- amb total sintonia amb la resta del país i identificant-se “com a part d’una unitat geogràfica, econòmica, social, cultural i política de la qual en depèn el seu desenvolupament”..
La facilitat de les comunicacions i de la mobilitat d’avui en dia, els canvis que internet està introduint en la manera de treballar, d’aprendre i en el lleure, la possibilitat de disposar en molts altres punts del territori català dels serveis que fins fa ben poc només trobàvem a la gran ciutat o de poder gaudir d’una qualitat de vida igual o superior en llocs ben allunyats del brogit, la contaminació i l’amuntegament de la ciutat, ens porten a pensar en un model territorial molt diferent al que hem seguit fins ara. Catalunya té una xarxa de ciutats mitjanes, repartides de forma força homogènia, que configuren una estructura territorial que permet construir la Catalunya-ciutat, com ja ho predicaven els urbanistes de fa quasi un segle. És a partir d’aquesta xarxa, de la zonificació racional del país, de la preservació del medi natural i del seu ús sostenible, del consum de km0 pels productes i serveis bàsics, de la planificació energètica, econòmica i industrial que garanteixi la màxima independència en els productes i serveis essencials, alhora que permeti l’aportació a la resta del món d’allò que sabem fer millor i de potenciar el coneixement, la recerca i la investigació, que estarem en disposició de progressar com a societat i com a individus.
Hem d’aprendre, però, dels errors del passat i saber que només disposant d’un Estat propi podrem portar aquest projecte fins el final. Per això parlem de Catalunya-ciutat-estat i per això Barcelona ha de ser el motor europeu d’un projecte federal (europeu) basat en la xarxa de ciutats-estat que, en definitiva, són les que han sustentat l’Europa que coneixem i estimem. D’aquesta Catalunya-ciutat-estat en parlarem amb més detall en el proper article.
